Doncs sí, tenim la pell fina

Ens diuen exagerades. Que ens ofenem de seguida. Que tenim la pell massa fina. Que qualsevol comentari ens molesta. Que sempre estem amb la mateixa cançó. Que no sabem valorar els avenços i que ens agrada recrear-nos en la crítica. Que tenim massa miraments. Que no sabem diferenciar una broma. Que tot ho veiem malintencionat. Que de seguida ho considerem un ultratge i una discriminació. Que tanta pressió al final genera incomoditat. Que som monotemàtiques i massa pesades perquè ara les coses ja no són com abans. I tot això ens ho diuen, majoritàriament, els homes. Aquells que, quan es relaxen, fan comentaris que tenen incorporats de fàbrica. Perquè quan eren petits els van sentir als seus pares i ara que són grans, sense adonar-se –o molt conscientment–, també els transmeten als seus fills. Fa alguns dies, un dels meus, amb quatre anys, va dir: “Les nenes no juguen a futbol.” Evidentment, no ho ha sentit a casa. Algun company de classe li ho ha dit. I aquest, d’algun adult ho deu haver sentit. Doncs sí. Toca ser exagerades. Ofendre’s si cal. Insistir. Dir que ens molesta. Tenir la pell fina. Exigir que segons què no es digui ni en broma. Ser monotemàtiques tant com calgui. Perquè les coses no són com abans. Però tampoc són com haurien de ser.