La dona oblidada, la dona que parla

Fa onze anys, quan Laura Mañá rodava la biografia de Clara Campoamor, la defensora del sufragi femení, el nom de Frederica Montseny ja s’apuntava com a necessari per reconèixer la intel·lectual anarquista, la primera dona ministra d’Europa. El telefilm de la Campoamor es va estrenar el 8 de març del 2011 amb el subtítol de La mujer olvidada. El de Frederica Montseny, una coproducció entre les teles públiques dels Països Catalans, s’acompanya amb La dona que parla . La frase la diu una nena a l’amiga quan a la plaça hi ha un míting de la CNT i, sense saber-ho, les dues veuen un mirall en femení diferent del de casa. Silenciades per la història i ara recuperades perquè són pioneres, l’excepció; boines i faldilles enmig dels passadissos del poder. Un relat basat en l’estereotip, de les ulleres de cul de got, perquè no hi ha mite. No n’hi ha perquè ni la Montseny ni la Campoamor han tingut “la pel·lícula” que els fes justícia històrica. Així penso amb Guillem o Francesc Boix. Cert és que Laura Mañá ha fet una gran feina. Però ara els mites, per a les nenes que s’hi emmirallen, són a Netflix amb produccions de llarg recorregut. Perquè amb les oblidades sempre ens quedem a mitges. No és qüestió d’èpica ni de vestir-les d’heroïnes, sinó d’apostar-hi fort perquè és una gran història. I no per l’obligació d’explicar-la pel fet que la protagonista és dona, és 8-M i tot és d’un lila un punt naïf.