Guinea rica, Guinea pobra

Arriba un missatge sobre Bata, capital econòmica de l’excolònia espanyola de Guinea Equatorial on diumenge tres explosions a la base militar de Nkuantoma van causar la mort de 105 persones i en van ferir 615: “Impotència és que les companyes guineanes hagin de gestionar l’ajuda per als seus familiars i compatriotes afectats des de la diàspora mentre l’Estat es queda amb els braços plegats.” I és un estat amb recursos, tot s’ha de dir, recursos escandalosament mal repartits. És el sisè productor de petroli de tot Àfrica, gaudeix d’un dels INB per capita més elevats del continent –13.944 dòlars–, però el nivell de desenvolupament humà no concorda: ocupa el número 145 del rànquing de 189 països. La realitat és que mentre tres quartes parts de la població sobreviu amb menys de dos dòlars al dia i només el 48% dels seus habitants tenen accés a l’aigua potable, l’increment de la renda se’n va a la butxaca del 10 o 15% dels fidels a la plutocràcia que regeix amb mà de ferro, corrupció i nepotisme. Des que Manuel Fraga va signar l’acta d’independència el 12 d’octubre del 1968, Guinea ha viscut sota la dictadura. Primer amb Macías i després amb Teodoro Obiang, militar format a l’acadèmia de Saragossa que ha convertit el lucre familiar i la repressió en l’acció d’un govern denunciat pels organismes internacionals però beneït per socis comercials com els Estats Units, la Xina, Espanya, Itàlia i França, que es fixen en els guanys i s’obliden de les violacions dels drets humans: detencions arbitràries, tortures i homicidis polítics. Així són les coses.