Ciència i escola

Som a primers de març i s’albira la primavera gràcies al bon temps. A primera hora del matí, quan encara sembla que no han posat els carrers i l’activitat dels cotxes sembla encara sotmesa al descans, apareixen els primers escolars que, carrer amunt, es preparen per a la jornada escolar. Alguns, sentint la necessitat del grup, comencen a fer presència a la plaça on visc. Es troben i deixen anar els primers crits, es diverteixen amb els jocs infantils i s’esperen per anar plegats a l’escola. Són adolescents a qui el dia els somriu. Els científics parlen de mesures, de vacunats i d’immunitzats, però no dels joves, talment com si aquests no existissin, ni en els contagis ni en les transmissions. A les escoles de la ciutat de Girona, com en altres indrets de Catalunya, l’índex de confinament és molt baix i es confirma així que l’escola és segura. Ara bé, podem afirmar amb la mateixa contundència que la creació de grups tancats o bombolla són el motiu del baix índex de transmissió entre escolars? Tenint en compte que aquests grups bombolla només es mantenen durant l’horari escolar, quina afirmació científica sosté que després, quan el grup deixa d’existir, es mantenen les conseqüències favorables a aquesta mesura?

Ciència i escola semblen anar per camins paral·lels. Per què en uns moments sí que la bombolla és necessària i en altres no? Per què a la pedagogia, ciència també, no se la té en compte en la defensa de la interacció entre iguals però diferents, en nivells, edats i grups, per facilitar l’aprenentatge? Els docents manifesten que passen moments complexos i veuen l’alumnat menys motivat. Alhora, els científics afirmen que no es fa prou per la recerca, que no s’estimula el coneixement científic, que estan mal pagats i sense recursos. De l’escola surten i es desenvolupen aquestes vocacions científiques. Però les dades són esgarrifoses i la resposta és, simplement, el silenci. En nombres rodons, l’Estat inverteix 3.200 milions en recerca i 20.000 milions en l’exèrcit. Això ho explica quasi tot. Polítics, opinadors i premsa en general asseguren, això sí, que no patim perquè els programes escolars “s’acabaran” tal com està previst. Ens parlen de coneixement i no d’aprenentatge. Ens parlen de docents i dels canvis en l’ensenyament digital, sense centrar-nos en l’alumne, que és el veritable protagonista. Ens parlen de molts recursos que a penes han arribat a les escoles i als més vulnerables. L’escola, una vegada més, i això sembla etern, és un espai on tothom hi diu la seva sense que això tingui conseqüències. El reconeixement de la funció docent segueix pendent des de fa dècades sense canvis estructurals ni de fons ni de forma. I així ens va.

Caldrà que algun dia els docents es rebel·lin per provocar que l’educació sigui concebuda com a ciència i que, com a tal, tingui aquell reconeixement social que comporti més recursos, més dotacions i menys promeses per complir. La ciència i l’educació encara caminen en paral·lel sense trobar aquest punt de confluència que faci possible que educar sigui fet des de la ciència i per a la ciència, perquè d’ella surtin més científics, pensadors, millors persones i menys influencers i youtubers a qui voler imitar. L’escola ha de ser el primer espai on el talent emergeixi i sigui retingut. Confiar en la sort, en el futur, i no invertir el que ja sabem que funciona en educació és seguir en el vagó de cua del tren del desenvolupament.