Es compleix un any des que va començar la pandèmia global del SARS-CoV-2 que ha canviat les nostres vides. Un any en què s’han remogut moltes coses, fins i tot la falsa seguretat en la qual molts creien viure. Aquesta pandèmia ens ha mostrat la curta distància que hi ha entre la salut i la malaltia, entre la vida i la mort, però també entre l’estabilitat econòmica i la fallida d’una part important del nostre teixit productiu.

I és que hem viscut diverses pandèmies en el decurs d’aquests llargs dotze mesos. La pandèmia sanitària, que s’ha cobrat milers de vides arreu del planeta i que sembla que arribarem aviat a resoldre si s’agilitzen els mecanismes de producció i administració de les vacunes. Però també una pandèmia econòmica, que s’ha singularitzat pel conjunt de mesures preses en matèria de restriccions de l’activitat econòmica, i els estralls col·laterals que ha provocat en el conjunt de la nostra economia.

Catalunya es singularitza per una gran riquesa en matèria d’activitat econòmica. Certament, tenim un teixit productiu molt dinàmic, però especialment significat en micro, petites i mitjanes empreses i persones treballadores autònomes. Això explica la gran afectació que han tingut les mesures en el nostre país –pèrdua d’activitat, ERTO, destrucció de teixit productiu–, que ha estat superior a la viscuda en altres territoris de l’Estat, o fins i tot en altres regions d’Europa. Però també s’explica per la tipologia de mesures de restricció adoptades i com aquestes s’han adoptat.

Les incerteses i el desconcert inicial podia donar lloc a determinades mesures de restricció de caire més imperatiu. Però en les segones i terceres onades, ja és menys raonable que es prenguessin mesures que afectaven l’activitat de milers d’empreses i persones treballadores que després de fer inversions i plans de contingència van veure com, inexplicablement, havien de tornar a tancar els seus negocis. Tenim molts exemples de situacions paradoxals en les resolucions que s’han adoptat al llarg d’aquest any. Fins i tot alguns estigmes visualitzats amb el tancament quasi permanent d’alguns àmbits d’activitat.

No és que ens hàgim d’ancorar en el malson viscut, en la crítica permanent, però convé que tinguem molt present que hi ha milers de persones empresàries d’aquest país, dels que generen empreses sostenibles i llocs de treball, que han vist com per decisions administratives han hagut d’abaixar la persiana, i moltes d’elles situar-se pràcticament en la fallida. I això ho hem de recordar perquè no ens hauria de passar mai més que generem aquesta frustració permanent en milers de persones d’esperit emprenedor, de tarannà creatiu i impulsors de projectes creadors de riquesa. S’ha tenallat, i sovint amb poques explicacions, o certes incoherències, l’esperit vital dels que generen progrés i rèdits al bé comú.

Ara ens toca girar pàgina, rescatant l’emprenedoria, sectors en fallida, revifant la dinàmica de país d’empreses i vitalitat econòmica, per enfilar la recuperació.

Per fer-ho ens convé promoure la predistribució de riquesa necessària al motor de qualsevol economia: el seu teixit productiu. I fer-ho amb canvis de mentalitat i esperit transformador. El nostre país és tan petit com la mida del 99,8% de les seves empreses, que donen ocupació al 70% de les persones treballadores. La recuperació ha de prioritzar el pensar en petit per utilitzar els recursos que tenim i els que vindran en activar teixit productiu per generar llocs de treball sostenibles. El treball és i ha de ser la millor política social, i per fer-ho possible ens cal prioritzar inversions, rescabalament de pèrdues, transformacions en el model energètic i financer, en infraestructures, que és allò que ho fa possible. Caure en el parany de posar la majoria dels ous a la cistella de l’assistencialisme que a vegades ha impregnat la voluntat política en moments difícils, seria un dels pitjors errors que podríem cometre ara.