Un toc de queda per als homes?

Jenny Jones, del Partit Verd d’Anglaterra i Gal·les, proposa un toc de queda per a tots els homes a partir de les sis de la tarda. I ara! No és procedent una idea tan estrafolària que restringeix la mobilitat de la meitat de la població, ja són ganes de provocar! Però i l’altra meitat, què hi diu? Sí, què hi diu quan la policia li recomana que no surti de casa per evitar ser atacada, violada i assassinada? Diu que se’ls veu el llautó, que amb el pretext de garantir la seguretat –com si a les llars no es produís violència masclista d’altra banda!– es pretén que les dones sacrifiquin la llibertat durament conquerida a l’espai públic, el dret a ser-hi en tots els seus àmbits i a totes hores, amb qui i de la forma que considerin, sense pagar-ne el preu amb la vida. Com el va pagar el 3 de març Sarah Everard, de 33 anys, desapareguda a Londres i trobada morta una setmana després malgrat que havia pres bones precaucions: el camí més il·luminat i transitat, la roba de colors brillants, el calçat idoni per córrer, l’avís a la parella sobre l’itinerari. No li va servir de res. Per cert, la policia va reprimir ferotgement les participants en una vetlla en record de Sarah i en protesta pel crim. Quin és el missatge? Que són les responsables de les agressions que pateixen per una excessiva exposició al perill? Que és millor que no trepitgin el carrer i s’autoapliquin el toc de queda preventiu, nines al racó que l’ocasió fa el lladre? De cap manera, no són elles les que s’han d’endreçar, sinó ells que han de posar fi a les agressions, no ens confonguéssim. Jenny Jones no feia broma, enfocava l’arrel del problema.