El canari i la mina

Amb el meu amic Dan Wohlfeiler, activista i traductor americà, parlem de la polèmica nascuda a partir de la traducció de The Hill We Climb, el llarg poema que Amanda Gorman va recitar en la presa de possessió de Joe Biden. Primer va passar a Holanda i, ara, a Catalunya. Els agents de l’escriptora han exigit (o han suggerit amablement i contundent) que hi hagués una traductora i que havia de ser de raça negra amb un perfil similar al de Gorman. D’aquí la polèmica. Entre els documents que m’envia en Dan hi ha un comunicat de l’Associació Americana de Traductors Literaris (ALTA) que reafirma el que jo penso, que “seria perjudicial per a la traducció si només es pogués traduir aquells amb qui es comparteix una identitat”. I per a la literatura, en general.

La mateixa ALTA, però, esmenta l’altra cara de la qüestió: “Així, també es revelen els patrons de discriminació racial al llarg del temps.” És el que afirma la professora Haidee Kotze en un article molt interessant que recalca que Gorman era el missatge (no pas el que deia, sinó el que és) i que el missatge també és l’elecció d’una traductora que, en aquest cas, faci el paper del canari a les antigues mines de carbó. És a dir, anunciar l’existència del grisú, ara en forma d’una hegemonia cultural (a la manera de Gramsci) que malmet les expectatives dels que no són blancs. No he canviat d’idea. Penso, com Víctor Obiols, el que havia de ser traductor d’El turó que enfilem, que “hi ha paràmetres dogmàtics que trobo primaris, sectaris”, però al mateix temps reconec que el problema que es planteja, per bé i per mal, va més enllà de la literatura.