Hem de demanar explicacions

Les dones amb discapacitat viuen un munt d’episodis degradants per a la seva dignitat i seguretat que fa feredat. Ho ha donat a conèixer l’Institut Català de les Dones a través d’un estudi elaborat per les investigadores Carme Riu i Asún Pié, que del primer que adverteixen és de l’extrema vulnerabilitat de qui és danyada al propi domicili per la parella o per un familiar. Però els àmbits on s’estén la discriminació i la violència són múltiples. Treball i ocupació: barreres d’accés al mercat laboral, falta de quotes dedicades a la inclusió. Salut: desconsideració en l’atenció i el tracte, infantilització i menysteniment de la seva experiència, vexacions, infradiagnòstic i sobremedicació, esterilització no consentida o coaccionada, estereotips que compliquen la detecció de les agressions, tot i tenir tres probabilitats més que la resta de patir-ne. Educació: tendència a l’expulsió dels circuits ordinaris, incompliment de la legislació vigent, segregació, manca de formació del professorat. Cossos de seguretat: dificultats per denunciar abusos, insatisfactòria aplicació dels protocols consensuats. Justícia: propensió a no creure-les i a desestimar denúncies, revictimització. Serveis socials: excessiva burocratització i escàs nombre d’usuàries que hi arriben, crisi del model residencial, etc. Quina vergonya! Si això està passant –i un informe presentat per l’ICD mereix credibilitat–, si es vulneren els seus drets d’una manera tan flagrant i cruel, tots plegats tenim l’obligació moral de demanar explicacions i responsabilitats polítiques. És urgent.