La solidaritat no és un crim

De la seva mare, mestra d’educació infantil, en va aprendre la lliçó: protegir la infància i les persones. Cédric Herrou, mecànic electricista de la perifèria de Niça que el 2006 quan tenia 26 anys es va traslladar a la Val Ròia, als límits entre França i Itàlia, a fer d’agricultor, ha practicat a bastament aquella ensenyança fins al punt d’aconseguir que al seu país el principi de la fraternitat fos consagrat com a valor constitucional. Tot va començar el 2016 quan va ajudar uns 250 refugiats siris, eritreus i sudanesos a travessar la frontera i va organitzar un campament d’acollida en una colònia de vacances abandonada. El tenaç desafiament a les polítiques migratòries i les represàlies patides –11 detencions, cinc registres, cinc processos– l’han convertit en símbol per la defensa dels drets dels indocumentats, i finalment després de cinc anys de lluita ha estat exculpat de tots els càrrecs. Una gran notícia: queda provat que la solidaritat no és un crim i que no és equiparable el suport altruista als que fugen de guerres i misèria amb el tràfic de les màfies que se n’aprofiten. Herrou no es considera un heroi, sinó un més de tants activistes que posen el valor de la humanitat per damunt de lleis equívoques –i, en molts casos, perverses. I que han estat jutjats també com a delinqüents: Lisa Bosia, diputada suïssa; Pierre-Alain Mannoni, professor de la Universitat de Niça; Lisbeth Zornig, presidenta del Consell Danès de la Infància; Diether Dehm, músic i polític alemany; Claire Marsol, professora jubilada; Manuel Blanco, Julio Latorre i José Enrique Rodríguez, bombers sevillans...