Tot està per continuar

Del poema Ara mateix, de l’esti­mat Miquel Martí i Pol, sem­pre he estat més par­ti­dari del “I, en aca­bat, que cadascú es ves­teixi com bona­ment li pla­gui” que no del que ha esde­vin­gut man­tra “i via fora, que tot està per fer i tot és pos­si­ble”. En aquest cas soc més par­ti­dari de la santa con­tinuïtat que pre­di­ca­ven els nou­cen­tis­tes, com Eugeni D’Ors –que per com va aca­bar fa de mal citar–, que de l’etern reco­mençar pres­cin­dint de qual­se­vol herència per aca­bar anant a petar allà mateix.

Vaig con­nec­tar amb el con­cepte de la sagrada con­tinuïtat escol­tant el dis­curs d’Albert Manent quan, fa uns anys, va rebre el Premi d’Honor de les Lle­tres Cata­la­nes d’Òmnium Cul­tu­ral. Una enti­tat que, per cert, es va refun­dar gràcies al res­pecte a la santa con­tinuïtat dels qui volien reno­var-la. No van apar­tar-se per a crear una nova orga­nit­zació. Van reno­var l’Òmnium des de dins, accep­tant tot allò posi­tiu de la seva herència i can­vi­ant tot allò que cre­ien que calia reno­var.

Al país també hi ha molt per con­ti­nuar. De fet, som on som gràcies, en bona part, a la volun­tat de con­ti­nuar enda­vant amb una idea que, ja durant el fran­quisme, va dibui­xar la gene­ració que ens ha pre­ce­dit. Una gene­ració que va beure, entre d’altres, de Prat de la Riba i de Jaume Vicens Vives, qui res­pecte a la con­tinuïtat, ens deixà escrit a Notícia de Cata­lu­nya “allò que ens importa conèixer és la con­tinuïtat de la vida social col·lec­tiva”.

Qui millor va reco­llir el tes­ti­moni de Prat i Vicens va ser Jordi Pujol, el millor polític que ha tin­gut el nos­tre país en el segle XX i el temps que hem pas­sat del XXI. Del seu pen­sa­ment i obra política també cal pre­ser­var-ne la con­tinuïtat, segu­ra­ment més que mai. Artur Mas ho va fer. Sabent que digui’s Lliga, ERC, Con­vergència o Junts el que importa és el pro­jecte de país: man­te­nir-lo i actu­a­lit­zar-lo. La CUP no ho va enten­dre, sem­bla que els del PDe­CAT tam­poc. Una llàstima.