Contra la decadència

Fa mesos que hi ha un autèntic embús d’articulistes i mitjans entossudits a vendre’ns la idea que estem en decadència. És cert que el país fa tres anys que és al congelador i que hi ha problemes greus, però les dades macroeconòmiques no abonen aquesta teoria. Per exemple, un argument recurrent és que Madrid guanya pes. Això és cert, però no ho fa a costa de l’economia catalana, que manté una participació en el PIB espanyol constant, sinó a costa de desertitzar la resta d’Espanya.

En canvi, a Catalunya sí que hi ha hagut un deteriorament de les elits els darrers 20 anys. Partits que ho controlaven tot avui són un guirigall, mitjans que imposaven un relat es troben acorralats per les xarxes, entitats financeres que tenien a tothom en nòmina amb prou feines controlen la publicitat negativa. Són tota aquella generació que va comandar l’autonomia més o menys bé fins als noranta i que des de llavors s’ha perpetuat al poder sense cap idea original.

Sovint, qui escriu sobre una decadència general és algú que projecta una decadència personal que no ha assumit. Una mica com Vargas Llosa quan lloa la “llibertat” de la Barcelona de la dictadura. La forma infal·lible de detectar-ho és quan la solució que ens ven és tornar al passat, just al contrari del que cal per seguir endavant.

Aquest flirteig amb la idea de decadència és perillós perquè pot acabar sent un cas de profecia autocomplerta. Quan aquestes mòmies ens exposen les seves glòries de joventut ho fan amb un marc d’un món preglobalitzat que ja no existeix i tapen el nou talent que és el seu recanvi.

La visió d’aquest grup és tan nostàlgica i allunyada de la realitat que cal denunciar-la i desterrar-la. Ni la millor època de Catalunya van ser els vuitanta; tornar-hi no és possible i no ens faria cap bé.