Tan fàcil com matar un ocell

Ni estudiar, ni treballar, i encara menys riure: prohibit. Sota el règim absolut dels talibans, les dones afganeses van esdevenir presons ambulants dins d’un burca, captives de tradicions medievals que busquen i troben en la religió empara per exercir el seu poder violent. I que no sucumbeixen fàcilment als intents de modernització perquè estan arrelades en un sistema patriarcal basat en l’apropiació i ús del cos femení per perpetuar-se: els matrimonis forçats (violacions legalitzades i suïcidis per escapar-ne), els càstigs a esposes poc complaents –flagel·lacions, amputacions– i fins els crims d’honor com a dret de família en són una atroç mostra vigent sobretot en les àrees rurals on la xaria marca la vida. En paraules de l’exdiputada Malalai Joya, expulsada per denunciar la presència de narcotraficants i senyors de la guerra a la cambra: “Matar una dona és tan fàcil com matar un ocell. Li tallen el nas o les orelles, en fan trossos, la ruixen amb àcid, amb aigua bullent.” Això encara succeeix a l’Afganistan malgrat l’enorme esforç desplegat des del 2001 per moltes activistes per conquerir espais de llibertat –que vol dir recuperar l’accés a l’educació, al treball i a gaudir del tan revolucionari plaer de l’humor i l’alegria. La defensa dels drets humans i l’exercici de la denúncia pública són un passaport gairebé segur cap a la mort: vuit periodistes assassinades en els darrers sis mesos. No és estrany que ara, amb la retirada de les tropes nord-americanes i el rearmament progressiu dels talibans, moltes dones demanin al món que no s’oblidi d’elles.