Més alegria, sisplau

Amb el 52% de suport a l’independència de Catalunya de les passades eleccions hem fet com amb les vacunes per a la Covid. Lluny de celebrar les bones notícies i avançar amb força, hem anat a buscar l’opció que podria no funcionar, per petita que sigui, per frenar-nos. En el cas del vaccí s’ha aturat algunes setmanes el procés de vacunació per analitzar bé la probabilitat del zero coma zero, zero, zero, quatre de casos de trombosi per, després, seguir endavant amb allò més eficient per resoldre el problema. Això sí, ara amb la gent més despistada, enfadada, desconfiada.

En el cas del rècord històric de suport electoral a la independència de Catalunya s’ha aturat el procés de negociació d’un nou govern independentista per donar, per part d’Esquerra, tot el protagonisme a la CUP, que representa 9 escons dels 74 de l’independentisme. Això ha estat un error i una mostra de com de despistats van alguns dels nostres dirigents, tan savis que es creuen. I a la llarga serà un problema. Res que no es pugui superar, però portarà alguns maldecaps que es podrien haver evitat. Com de costum, vaja. La resposta de Junts a aquesta desconsideració d’Esquerra al soci principal ha sigut dir que hi ha l’opció d’investir Pere Aragonès sense entrar al govern. Un moviment que ha deixat els republicans en fora de joc. Hàbil si ho mires en clau de partits. Però el partidisme és el que menys convé.

Cal un govern fort i estable. Confiable, predictible, eficient. És per això que penso que no hi ha tres opcions. Només n’hi ha dues: o govern independentista o eleccions. Per un partit gran, no té cap sentit votar a favor d’un govern del qual, pels motius que sigui, no en vols formar part. Tampoc té cap sentit esperar que unes noves eleccions resolguin el que no s’ha sabut resoldre negociant. Per tant, hi haurà govern. Però hauríem pogut començar millor, com amb les vacunes, amb més alegria pel que s’ha aconseguit.