L’ocellet i l’alcaldessa

Ada Colau ha deixat Twitter i els seus arguments són de pes. Però la conclusió principal és que l’alcaldessa de Barcelona ha acabat el seu viatge d’activista a membre de l’establishment. La primera estació va ser quan, arribada a l’alcaldia, va dir a can Basté que les coses es veien diferents des de dins. Enhorabona, no calia ser Sherlock Holmes. La segona estació va ser quan va acceptar el vot de Manuel Valls, l’home mimat per l’establishment barceloní, per repetir en el càrrec, malgrat no haver guanyat. I la tercera i definitiva ha sigut deixar Twitter, que és l’eina dels que no tenen veu. Siguin educats o maleducats. L’Ada Colau original, la que va guanyar les eleccions, era la que lluitava contra el monopoli del poder, contra la societat d’estructura vertical. Una estructura de la qual formaven –formen– part els mitjans de comunicació dits tradicionals, que tenien –i tenen encara en bona part– el poder de decidir el que era i el que no era notícia. El que era veritat i el que no. El que es podia criticar i el que no. Twitter té molts defectes, però té la virtut de trencar aquest monopoli. Les mentides, les manipulacions i l’insult ja existien abans de Twitter i estaven en mans dels governs, les empreses i els mitjans de comunicació. Ara aquest monopoli s’ha trencat. El de la mentida, la manipulació i l’insult. Però també el de decidir què és notícia, qui té veu i què es critica i què no. Això ha de fer més exigent la feina de periodista, per jerarquitzar i contrastar, però també per parlar de la gent, a la gent i amb la gent. Tenir accés a un micròfon, una càmera o un article d’opinió és un luxe que no té tothom i les xarxes socials, ens agradi o no als periodistes, donen l’oportunitat de dir el que li sembla a qui vulgui, democratitza la societat. Aquesta és la gran virtut d’una xarxa en la qual, com va dir Iñaki Gabilondo, estem en els cinc primers minuts del partit. I n’hem d’aprendre, no fugir.