I els nens van tornar a córrer

Quan els vam confirmar que podien sortir al carrer, d’entrada no es van emocionar gaire. Fins i tot van dir que no en tenien ganes. Després de cinc setmanes de confinament total, ja s’hi havien acostumat. Als quatre anys, la capacitat d’adaptació és brutal. Ho vam certificar aquells dies excepcionals que vam haver d’estar reclosos a casa i ens ho continuen demostrant encara ara. Però no els va costar gaire entendre que l’oferta era irrebutjable. Van agafar un el patinet i l’altre la bicicleta, i només de posar un peu a la vorera van sortir esperitats. Mascareta feta a casa (aquells dies era complicat trobar-ne de la seva talla) i a córrer. Ahir feia un any d’aquell recordat dia. Era la primera concessió després de 45 dies amb el món parat. Ens en fèiem creus, del que havíem viscut fins al moment i la incertesa encara era màxima. Calia dur un manual (i un GPS) per a aquella primera sortida amb els nens: franges horàries segons edat, no més d’un progenitor, no més enllà d’un quilòmetre de distància... Però va ser el primer pas de la gran desescalada. En les següents onades, la protecció de la quotidianitat de la mainada ha estat una prioritat. Però res ha estat normal, tampoc per als nens i per als joves. Són més mal·leables però no immunes als canvis dràstics que ha viscut la nostra societat. Cuidem-los.