El fill de la minyona

De les intervencions d'aquesta setmana al ple del Parlament de Catalunya, dirigides a tractar la resposta unitària al Tribunal Constitucional, em quedo amb una frase de Puigcercós quan hi havia rumors a la sala: “És que no pot parlar, el fill de la minyona?”. El líder (és un dir) d'ERC acabava de fer una intervenció on parlava del classisme que havia impregnat el catalanisme majoritari durant l'època anterior al tripartit. En definitiva, i parlant clar, Puigcercós deia que CiU era un partit classista i que en part per això es va fer l'aposta tripartida: perquè calia que les classes populars arribessin al govern.

Ja n'hi ha prou. Que ningú no tingui por per si arran d'aquesta crisi política i institucional on estem ficats apareix gent o partits populistes: el populisme ja el tenim encarnat en Joan Puigcercós, convençut, segons sembla, que tota la gent del partit majoritari del Parlament, tots els seus representants i líders i militants o simpatitzants lliguen els gossos amb botifarres i es banyen amb aixetes d'or. Puigcercós és això i l'aposta pel tripartit va ser només això, un estrany i absurd complex d'inferioritat disfressat de lluita de classes. Com si els líders republicans fossin tots proletaris sortits de la fàbrica o el taller, i Pujol fos el magnat negrer arribat de fer fortuna a les colònies a Cuba. Com si fos verídic allò que deien del règim pujolista, com qui parla d'un ancien régime despòtic i opressor contra el qual es van rebel·lar les classes populars. I, evidentment, com si Puigcercós encarnés tot això. El fill de la minyona. I s'ha quedat tan tranquil, l'heroi de la classe obrera. I ara sí que m'explico el perquè d'on som, d'on ens trobem, del desprestigi que hem patit aquests set anys: no ha estat el tripartit, ha estat la seva justificació. La seva nefasta justificació. Esquerres contra dretes i pobres contra rics, com si fos una pel·lícula com El cuirassat Potemkin.

I aquí estem. Observant l'agonia d'un veritable règim de la mentida. Perquè no gens en el sentit que ho diria Joan Puigcercós, però una cosa sí que és certa: encara hi ha classes.