opinió
Montilla i l'independència
el PSC tenen l'extraordinària responsabilitat de conduir el país real –el dels que se senten catalans, els que se senten espanyols i els del cor dividit– cap a la independència, encara que la travessia sigui llarga i feixuga. Des de
la independència serà possible pensar en un estat espanyol federal
en què tots ens puguem sentir lliures
Més que mai, el PSC té la clau del país a la mà. El gest del president Montilla de convocar la ciutadania a manifestar-se contra la sentència de l'estatut era difícil però inevitable. No es podia quedar fora de l'acció de protesta catalana. Era evident que el carrer depassaria aquests límits i que aviat les ànsies sobiranistes guanyarien més protagonisme del que ell hauria volgut. Però el país és complex i cal assumir-lo tal com és. Al cap i a la fi, la indignació provocada per la sentència sembla tenir poques sortides polítiques que no passin pel deseiximent d'un estat que no vol entendre les veus i els sentiments diversos dels seus pobles.
Però la manifestació ja ha passat, esclatant, contundent. Cal afrontar el demà, el futur de la nació catalana en un horitzó de convivència i de comprensió, de llibertat. El president sap que cal trobar fórmules de relació amb Espanya que permetin el desenvolupament social, econòmic, cultural i polític de Catalunya. Perquè –siguem honestos– hi ha un coixí de catalans, que vingueren (ells o els seus pares) a treballar al nostre costat, que encara senten l'Estat espanyol com una mena de paraigua protector. Ells, que hagueren d'emigrar per les condicions inacceptables que aquell estat els imposava, s'hi mantenen fidels i poden sentir-se agredits quan els catalans “de tota la vida” en reneguem i imaginem un futur en llibertat. El president de Catalunya, sobretot si és el primer secretari del PSC, que governa probablement gràcies a molts vots d'aquests catalans amb l'ànima partida, no se'n pot desentendre, els ha de tenir en compte i ha de vetllar per ells. Fer el contrari seria convertir Catalunya en un camp de batalla tribal, dividida, trencada, desfeta. Políticament, seria un suïcidi per als socialistes catalans i un suïcidi per a Catalunya. Si Catalunya ha de ser independent, ho ha de ser amb el suport de la majoria dels catalans, de totes les procedències.
Repte per Montilla i el PSC
La solució teòrica socialista passa pel federalisme però el federalisme no té predicament a la resta de l'estat. Potser ni a Catalunya. Encara que tots els catalans decidíssim federar-nos amb Espanya, qui té la decisió final és l'estat. La història ens diu que ni tan sols ha estat possible un Senat que representés les autonomies. A Madrid no hi creuen, en el federalisme. Les forces polítiques espanyoles només estaran disposades a parlar de noves fórmules d'encaix de la nació catalana el dia que entenguin que la “indissoluble unitat d'Espanya” que estableix arbitràriament la Constitució vigent només es pot mantenir amb un nou pacte. A la pràctica, això vol dir que ens podrem federar el dia que siguem independents, quan puguem posar condicions i negociar-les amb força suficient.
Així doncs, el president Montilla i el PSC tenen l'extraordinària responsabilitat de conduir el país real –el dels que se senten catalans, els que se senten espanyols i els del cor dividit– cap a la independència, encara que la travessia sigui llarga i feixuga. Des de la independència serà possible pensar en un estat espanyol federal en el qual tots ens puguem sentir lliures. En tot cas, la nació catalana tindrà llavors l'oportunitat de decidir de veritat el seu destí.
Si el PSC de Montilla no assumís aquest repte, que ara mateix deu quedar molt lluny del seu ideari, es formaria una majoria alternativa secessionista i el PSC acabaria a l'oposició resistent, i disputaria el vot espanyolista amb els populars. Un panorama perfectament possible però gens desitjable per al socialisme català i encara menys per al conjunt del país. Dividir els ciutadans de Catalunya és el somni espanyol. Dividits en dues comunitats oposades, quedaríem inermes, tots plegats, a les mans de l'imperialisme espanyol que es perpetua a si mateix.
El president Montilla, al davant de la manifestació del 10 de juliol, havia de saber l'enorme tasca que el país li estava posant a les mans.