Una llibertat de drapaires

Fa molts anys, potser més de trenta, el filòsof Miguel Morey advertia del fet que arribaria un moment en què perdríem el sentit ple de les paraules i sentiríem a dir ‘llibertat’ i ho confondríem amb la possibilitat d’elegir entre dos models de samarreta. He recordat sovint el comentari de Morey –una crida també a la responsabilitat dels parlants respecte del llenguatge– aquestes darreres setmanes, en què la llibertat, justament, ha estat adoptada com la divisa d’un partit que de fet la nega en el seu sentit profund. Deixant de banda que per al Partit Popular no és sinó una màscara de ‘liberalisme’, i que ben mirat els seus líders han estat incapaços d’incorporar el concepte a cap frase complexa, excepte per reivindicar el dret a anar a fer cerveses, sobta la facilitat amb què la paraula ha estat assumida com a eslògan també en barris obrers de Madrid, no només als més acomodats, com esperava l’esquerra per reduir-ho tot a una divisió de classes. S’ha recordat molt la frase d’Orwell segons la qual “quan el feixisme arribi a Occident, ho farà en nom de la llibertat”, però no tant el fet que la paraula ‘feixisme’ ha estat igualment buidada de sentit i que ja en temps d’Orwell, com ell mateix advertia, es feia servir tant per criticar els bel·licosos com els pacifistes, a part de la tauromàquia, l’astrologia, les dones i els gossos. El cinisme barroer del PP, contraposant aquesta suposada llibertat al ‘comunisme’ (una altra paraula que hem d’anar a buscar en diccionaris descatalogats) no és més que el reflex d’un sistema polític que s’alimenta, com els drapaires, dels nostres oblits.