La catarsi independentista

La política catalana dels darrers anys està plena de girs de guió i potser per això la Guàrdia Civil, que ja ens havia obsequiat amb algunes trames dignes de Hollywood en el seu relat de l’1-O, va arribar a posar en un informe que hi havia la intenció que Viggo Mortensen protagonitzés una pel·lícula per desprestigiar la imatge de l’Estat espanyol... En tot cas, a només 13 dies que expiri el termini legal perquè Catalunya es vegi abocada a unes altres eleccions, ahir se’n va produir un altre, de gir. Si dimarts al vespre JxCat feia saber a ERC que no els cediria cap vot, ahir, el mateix dia que ANC i Òmnium feien saber què en pensen que, amb un 52% dels vots, no hi hagi encara un govern independentista, la CUP feia de mitjancera entre Esquerra i els de Carles Puigdemont i aconseguia, que no és poc, que els tres grups recollissin en un paper les coses que els uneixen.

Aquest nou gir, que no sembla que hagi de ser el darrer, allunya, de moment, el fantasma de noves eleccions en un moment en què ERC ja havia iniciat, i avançat, els contactes amb els comuns per sumar els seus 8 vots als 9 de la CUP. Els comptes, però, no surten, ja que, a més, en necessitaria quatre de favorables i 28 abstencions de JxCat per investir, en segona volta, Pere Aragonès en sumar els sís més vots, 54, que els nos, 53.

Quin govern hi haurà? A hores d’ara és una incògnita. L’acord de mínims d’ahir hauria de ser una porta oberta a un govern més plural. Des de Junts pel Sí, els de Puigdemont i Esquerra s’han malfiat els uns dels altres. El govern de coalició, amb les seves desavinences en determinats aspectes, com passa arreu del món i veiem en el pacte entre el PSOE i Podem a Madrid, va deixar pas a un desgovern amb episodis que han vorejat el ridícul. Vist això, potser és millor una catarsi de l’independentisme, una “purificació alliberadora de les emocions primàries mitjançant la contemplació d’una tragèdia”, que, de fet, haurà d’arribar en algun moment en aquesta lluita per l’hegemonia. O, potser, cal cercar una espècie d’àrbitre abans de prendre tots mal en unes noves eleccions de resultat incert. I aquest àrbitre podria ser qui ahir va propiciar el pacte de mínims.