El riure és un contagi excel·lent

Sobre això de somriure, riure, cultivar la ironia: un avenç editorial i un curiós episodi prou ignorat. L’avenç editorial: el llibre Humor, de Terry Eagleton, que es publica aquest 3 de juny amb molt bones crítiques. Un exhaustiu i amè recorregut pel lloc que ha ocupat en la història occidental la lliure, espontània i pública expansió de l’alegria; en general, un lloc sota sospita. Hi trobaran Plató, Aristòtil, sant Pau, Erasme, Meredith, Rabelais, Hobbes, Eco o Monty Python i il·lustratives teories sobre el capteniment que correspon als senyors i als esclaus, la prohibició de les bromes que contagien els pensaments elevats, la por a perdre el control social, l’associació entre la riallada, el vòmit i la defecació, la felicitat que amenaça el poder diví o humà –sempre autoritari–, la guerra de sexes en el seu punt més còmic, la vessant terapèutica o el consol de l’ànima que per a Tomàs d’Aquino era reflex de la Creació... Però què sabem de com s’ho fan en altres parts del món? No gaire res, etnocentrisme mana. Potser per això no apareix en els annals del coneixement la gran epidèmia de riure que va esclatar en un col·legi de Kashasha (antiga Tanganyika) el 30 de gener del 1962 i es va estendre durant mesos a milers de persones. Alguna pista? Els metges parlen d’histèria per estrès (!). Val a dir que la població de Tanganyika vivia una etapa de canvi, ja que acabava d’obtenir la independència –9 de desembre del 1961– de la corona britànica; més endavant s’hi afegiria Zanzíbar, i de la unió dels dos països naixeria l’actual Tanzània. En tot cas el riure és un contagi excel·lent.