Intimitat col.lectiva

En aquest present tecnificat veure com gira, com balla un ou en un brollador encara genera magnetisme. El Corpus en temps de Covid que ens ha deixat sense Patum per segon any seguit, i amb el calendari desdibuixat ha posat els ous en diferents brolladors, que no cistells, perquè enmig de patis reverdits badem davant del salt, del tomba i gira perpetu. D’allò més simple, però que té aquell punt que no saps com et mira. És magnètic per la canalla, és magnètic pels més grans. Enlluerna com quan entres en un vacunòdrom i tot funciona de manera ritmada i compassada. En el meu cas, a Tarragona, al Palau d’Esports de Catalunya, estrenat pels Jocs Mediterranis, i possiblement més ple i amb millor rendiment que en aquell moment. L’ou ballant (aquest no de fusta) com si girés el món en qualsevol de les teories més rudimentàries sobre com s’aguanta la Terra en el conjunt de l’univers. Gira l’ou, i ens hi estem per si en algun moment acaba caient, i de quina manera es torna a enlairar. Com s’enlairen els coets, que cantava la Feliu. El Procicat, que és qui regula els nostres moviments i agrupacions, autoritza a celebrar festes majors, revetlles i festes populars, i l’ampliació de l’aforament del 50 al 70% en congressos, fires, actes religiosos i cerimònies civils. Fins ara teníem les festes suspeses per evitar aglomeracions, i per això és tota una festa concentrar-se en el ball de l’ou, una dansa acompanyada del continu de l’aigua caient, del circuit permanent, d’aquest salt que es torna a aixecar. Explosió de vida, de relat constant, en uns mesos en què els estralls humans, els adeus precipitats per la pandèmia ens havien tancat el brollador. Aquest recomençar, aquesta represa, de la festa, de la trobada, dels augments dels aforaments en actes esportius, de l’ampliació dels horaris de la restauració, de les graduacions dels universitaris. Ho necessitem tot: l’activitat social compartida, i la intimitat contemplativa i ritual de l’ou com balla. Totes les dimensions per fer memòria.