No són iaietes ni estan acabades

Viu a Girona, té 53 anys i un tarannà cordial i atent, propi de qui s’ha format de cara al públic, en botigues de roba que l’enamoren i en coneix l’ànima, des de la gestió fins a l’emprovador. Però ja és una dona madura i, tot i que no ho demostra –i què, si ho demostrés?, tampoc seria excusa–, no troba feina malgrat els currículums enviats i algun contacte. Ja n’ha entès la causa, ben injusta: està sent discriminada per l’edat, un problema generalitzat en les societats avançades (?) que al nostre país afecta el 30% de la població gran. Aquest fenomen té un nom: edatisme. El terme el va encunyar el psiquiatre Robert Butler el 1968 bo i diagnosticant una patologia que augmenta a mesura que adorem el velló d’or de l’eterna joventut que amb tanta habilitat explota la publicitat i se’n lucren les firmes comercials i les clíniques estètiques. Un exemple d’edatisme ens l’ofereix amb condescendència mesquina l’exdiputada del PP Cayetana Álvarez de Toledo, que el 2019 va qualificar l’exalcaldessa Manuela Carmena de “política senil” i “entranyable iaieta que compra magdalenes al supermercat”. Com diu el metge Genís Carrasco, una societat que no reconeix el talent de les persones grans és una societat greument malalta. Les empreses han d’assumir el rol de la seva integració i les administracions, potenciar polítiques de formació i actualització de competències. No pot ser que les persones majors de 45 anys tinguin tantes dificultats per aportar la seva experiència i els seus coneixements al món laboral. No són iaietes ni estan acabades.