Confins planetaris
No sé qui va dir que el teatre és conspiració, concertació, una formidable maquinària de seducció que els llums i projectors d’uns i la necessitat d’entreteniment dels altres arriben a dissimular. Tot i que també el terme entretenir no acaba de ser el més adient per a l’espectacle Confins que es va presentar aquest cap de setmana a la Sala la Planeta de Girona. Magnetisme, potser?
Dues dones, dues artistes, Cristina Arenas i Laura Pujolàs, “s’escolten i es complementen a través d’una mirada íntima i alhora compartida”, una mirada que acaba arribant al públic, imantat de seguida pels moviments bruixolejants que les dues actrius executen pel perímetre de l’escenari. Desplaçaments rotunds, especulars, entestats a mantenir l’eix del desig mirant-se fit a fit, estudiant-se, comprenent-se i estimant-se. Es busquen meridionalment, càlidament. Un verb acaba envolant-se, ja sortit de la gàbia: “Som.” Som. Som. Som.
Les dues dones són, existeixen més i més l’una per a l’altra mentre un mirall-lluna fa l’ullet a cada espectador: per a qui existeixes, tu? L’espectacle centra l’atenció en les formes expressives –verbals i gestuals– per tal que la presència de les actrius i l’alliberament del desig inundi la sala i el públic. L’attrezzo, minimalista, contingut, elegant. Cap concessió a la futilitat. Una posada en escena del nihil nimis dels romans. Tornem al començament. Entretenir? Sí, és clar. I degustar. I complaure-s’hi. Però, si més no per a mi, també una incitació a reflexionar sobre els joves creadors i gestors que pugen.
Em demano quantes hores de conspiració i de concertació hi ha darrere de les bambolines perquè la senzillesa acabi vestida de gala. Quants maldecaps per posar en concert els professionals del so i la luminotècnia, la sincronització dels textos, els punts a precisar en els contractes i calendari, els imprevistos a resoldre... Acaba la funció. —“Et recitaré a cau d’orella versos maldestres que et faran riure / i no necessitarem res més, només el poble, només la festa.” Les dues mirades surten a collir els aplaudiments festius que els llança el poble. Se’n faran un pom ben merescut i se l’enduran a casa. Que bé si tot l’equip que hi ha al darrere volguessin aplegar aquestes floretes en forma de paraules i se’n fessin un altre per a ells.
