De reüll
Les balances de la Colometa
Aquesta setmana ha fet 40 anys de l’inici del rodatge de l’adaptació televisiva de La plaça del Diamant , dirigida per Francesc Betriu. Els quatre capítols de la sèrie es poden veure al web de RTVE a Catalunya. I als diaris del 1981 s’hi recullen fotos de l’escena de la celebració del 14 d’abril o dels protagonistes Sílvia Munt i Lluís Homar amb Mercè Rodoreda per celebrar amb una xocolatada la fi de les gravacions, l’octubre d’aquell any. Els meus records de la sèrie són dos: la cançó de Ramon Muntaner i la Natàlia resseguint, amb les mateixes puntes dels dits que quan era una promesa i a la confiteria lligava amb cordills daurats els dolços de diumenge, les balances gravades a la paret. La Colometa recorre les balances com si fes un conjur, emparant-se en un equilibri vital. “Quan vam arribar a la plaça els músics ja tocaven. El sostre estava guarnit amb flors i cadeneta de paper de tots colors: una tira de cadeneta, una tira de flors”, escrivia a Twitter l’alter ego de Mercè Rodoreda coincidint amb la revetlla. L’actualitat rellegida amb ulls d’escriptora o amb la passió que comparteix l’exconsellera Mariàngela Vilallonga des del 2017 quan va fer present Rodoreda a les xarxes, a través de fragments de novel·les, de cartes, pensaments d’abans i d’ara; és una editorial a la manera rodorediana i és del primer que busco a Twitter. És la meva manera de resseguir les balances.