Enramades

Al meu poble, i també en alguns de la Gar­rotxa (no sé si en altres indrets giro­nins), durant la nit de Sant Joan, després del sopar o res­sopó, començava una acti­vi­tat secreta però frenètica, por­tada a terme per nois del poble, engres­cats i deci­dits. Con­sis­tia a anar a collir flors, plan­tes i bran­calls, fer-ne rams i fei­xi­nes i anar-les a posar en els bal­cons o les fines­tres de les cases on hi havia una noia per donar. En el llen­guatge de l’època, una noia per donar era aque­lla sense com­promís amorós. Vaja, que no tenia xicot.

Quan s’havien apa­gat els fogue­rons i ja de mati­nada, un esca­mot de nois es plan­tava davant la casa de la noia en qüestió, un o alguns s’enfi­la­ven al balcó o a la fines­tra d’on se supo­sava que hi dor­mia ella, i hi col·loca­ven un ram de flors o unes bran­ques d’arbre o arbust. Tot tenia un sig­ni­fi­cat diri­git a la noia d’aque­lla casa, que el matí s’assa­ben­tava què pen­sava d’ella algú que ho havia fet d’ama­ga­to­tis.

Si el ram era de ruda, la noia era con­si­de­rada una bruixa o cosa apro­xi­mada. Un ram de cugula la qua­li­fi­cava de peluda i into­ca­ble. Unes bran­ques de figuera eren per a les mame­llu­des. Un ram de roses volia dir que era de tracte difícil. Unes bran­ques de noguer eren per a la noia que bus­cava però no tro­bava. Un ram de cla­vells volia dir que era direc­ta­ment esti­mada, sense perifèrics. Una rosa del sol o car­lina (a la Gar­rotxa en diem “caro­li­nes”) li feia saber que no la podies obli­dar… Hi havia altres sig­ni­fi­cats, altres plan­tes, ramals i flors, però només recordo els que he escrit.

La nit de Sant Joan d’enguany, havent pogut aixe­car una mica el bec perquè les mesu­res anti­pandèmia es comen­cen a aflui­xar, tot sopant amb els amics pen­sava si tot allò de les enra­ma­des d’aque­lles nits podrien fer-se avui sense pro­blema. I, és clar, la con­clusió ràpida i segura va ser que no. Impos­si­ble. Avui dia tot allò seria con­si­de­rat signe inequívoc de mas­clisme, oimés tenint en compte que actu­al­ment cal anar amb peus de plom a l’hora de par­lar del tema; ara tot és sus­cep­ti­ble de ser mas­clisme i pot­ser hem anat d’un extrem a l’altre. Ah…! I això penso que també passa amb la cul­tura: ara tot és cul­tura. Fas un ou fer­rat, i fas cul­tura. Un badall d’avor­ri­ment, és cul­tura. Fots un pet i, és clar, també és cul­tura… et sic de coe­te­ris.