A la tres
Santa innocència
L’estratègia ja me l’aplicaven la meva mare o el meu pare quan era petit i volia comprar alguna llaminadura, o quan volia fer alguna cosa o anar a algun lloc al qual ells no volien anar o que no els agradava. “Ara no; això ja ho comprarem més endavant”, em deien. “Ara no hi pots pas anar, però si et portes bé potser hi anirem més tard”, sentenciaven. Els meus avis devien fer el mateix als meus pares. Se’n diu tirar la pilota endavant i esperar que te n’oblidis. L’estratègia, si no és pas que ets molt tossut, sol funcionar. M’aplicaven aquesta estratègia –suposo que a vostès també– o aquella de fer passar gat per llebre. Tu volies allò d’aquella prestatgeria i just quan estaves fent una rebequeria perquè t’havien dit que no deixaven anar un “oh!” ben gran i t’ensenyaven qualsevol altre cosa d’una altra lleixa i tu ho acabaves reclamant. Santa innocència. Ara ves a saber per què em va venir això al cap quan sentia ahir la ministra Irene Montero parlant del referèndum. “Ara no, però d’aquí a un temps ja ho veurem”, va deixar anar a RAC1. Només li faltava dir allò de “si us porteu bé”. Montero va fer un Rufián i va receptar temps. Jaume Asens –suposo que ara la moda que vindrà serà aquesta– va ser a TV3 i també va servir peixet. “El referèndum és sobre la taula”, va dir. Caram. Però hi va afegir: “Però hem de ser realistes (...), aquest no és un escenari imminent.” Podemos va optar ahir pel “sí, sí, però més endavant” (que no deixa de ser un no, però més amorosit) i Iceta, hàbil com és, pel gat per llebre. Que voleu un referèndum? Ah. Doncs sí. Si voleu, va dir, podrem fer un referèndum per votar “un gran acord sobre autogovern, finançament i participació de les comunitats autònomes en el disseny de les polítiques de l’Estat”. Vaja, que ens va ensenyar la lleixa del costat vejam si callem. O votarem més endavant (“ara no, això ja ho comprarem més endavant”, em deien a casa) o votarem una altra cosa (“oh! has vist què hi ha a la lleixa del costat?). Santa innocència. I santa paciència.