Tan ‘monos’ que som

La Fundació Mona és l’únic refugi per a primats –majoritàriament ximpanzés– a Catalunya. Ubicada prop de Riudellots de la Selva, aquesta ONG manté un immens recinte en què els simis es mouen lliurement. Els visitants no hi poden interactuar, sinó senzillament observar-los, mentre un guia ben informat els explica la funció de la fundació: ajudar els ximpanzés a tenir una vida més natural, després d’haver fet d’atraccions per a nens a les platges, d’animals de circ, mascotes en cases privades... I tan sols observar aquests animals ja és prou fascinant. Al cap i a la fi, són els nostres cosins més pròxims: compartim 98,8% del seu ADN i vam divergir d’uns avantpassats comuns fa uns 4 milions d’anys. No només això, sinó que va ser gràcies als ximpanzés que es va descobrir la raó d’ésser de la crueltat humana. El 1974, a Gombe, Tanzània, un equip de primatòlegs va presenciar la tortura fins a la mort d’un ximpanzé, comesa per membres del seu propi grup: com que la víctima s’havia traslladat a un territori contigu, la resta creia que pertanyia a una espècie diferent i amenaçadora. Aquesta confusió ja té un nom: pseudoespeciació. I nosaltres també en podem patir si les condicions són propenses: si ens assenyalen qualsevol grup humà determinat i ens diuen durant prou temps que el grup en qüestió no és humà de debò, l’acabarem atacant, sigui amb penalitzacions, sigui amb porres, sigui amb armes. D’aquí l’arrel de totes les discriminacions, sobretot el racisme. Els ximpanzés a la Fundació Mona, d’altra banda, són pacífics i pensatius, com si s’haguessin retirat del tot de l’estil de vida assassí engendrat per la pseudoespeciació. Potser algú de l’ONU els ha vist i s’hi ha inspirat: fa cinc dies la seva oficina de drets humans va publicar un informe en què demanava a tots els estats de posar fi a la impunitat gaudida per aquells policies que havien matat ciutadans negres.