Por de les urnes

Fins fa un temps, si algú parlava de la por de les urnes, immediatament pensaves que es referia a alguna persona o a algun sistema autoritari, però d’un temps ençà també és sinònim de l’unionisme, sigui de dretes o d’esquerres, si és que encara es poden utilitzar aquests conceptes, o potser ja seria hora de buscar-ne uns de nous.

Fins ara els dirigents independentistes ens tenien entretinguts amb l’alliberament dels presos. Que quedi molt clar que la primera que s’alegra que dormin a casa soc jo, tot i que es tracti d’una llibertat provisional fàcilment revocable. Però, dit això, en alguns moments m’ha semblat que oblidàvem que l’objectiu nostre i també seu, el dels presos, era la independència. I tinc la impressió que comencem un altre cicle enganyós en el qual l’objectiu principal sembla la taula de diàleg. Que també quedi clar que no nego el diàleg, al contrari, però estic convençuda que perquè hi hagi diàleg és necessari voler dialogar, vetar temes no és un bon inici i si els temes que es veten són precisament els centrals del conflicte el fracàs està assegurat. No em crec una taula de diàleg on segons quins temes no es poden tocar.

Si resulta que no es pot parlar d’independència perquè segons el president espanyol aquest és un concepte del segle passat, o tampoc es pot parlar de referèndum perquè la sagrada Constitució no ho permet (fals perquè s’han fet referèndums, el de la permanència a l’OTAN del 1986 i el de l’Estatut del 2006 en són dos exemples), ni tan sols d’amnistia perquè segons la fins ara ministra Carmen Calvo l’amnistia no existeix en cap democràcia, llavors potser del que es pugui parlar no ens interessa perquè no té cap relació amb les nostres reivindicacions. Tampoc podem perdre el temps especulant sobre un referèndum pactat perquè tots els que tenen possibilitat de governar ara o que ho faran algun dia ja han dit que no l’accepten.

El President Aragonès parlava la setmana passada d’una gran aliança, un acord nacional per fer inevitable l’amnistia i el referèndum. La veritat és que em va sorprendre favorablement, el problema és que no acabo de veure que els dirigents independentistes siguin capaços, realment, d’aquest gran acord nacional, necessari i única sortida possible. Per què? Perquè em sembla que la seva manera d’entendre la política és només a curt termini, i això en el procés on estem immersos és un gran error. Tant de bo m’equivoqui. I parlo dels dirigents polítics, perquè em sembla que la gent aquesta gran aliança nacional fa temps que la practica, ho he vist en les grans manifestacions absents de sigles polítiques i amb una reivindicació clara: la independència.

Per tot això penso que l’única via possible és reivindicar l’1-O. Vam guanyar. L’1-O no vam votar si es negociava o no, vam votar si es volia la independència o no es volia i agradi o no va sortir que sí. Més de dos milions de persones van votar que sí i els 177.547 que van votar que no i els 44.913 que ho van fer en blanc legitimen la votació. Que hi va haver molta abstenció? Sí, del 57%, en part degut a les característiques de com es feia la votació, a cop de porra i amb totes les dificultats imaginables, però mai he sentit ningú que negués els resultats del referèndum sobre la Constitució Europea del 2005 amb un 58% d’abstenció, o la de les recents eleccions regionals franceses, que van tenir una abstenció del 68%, el referèndum de reforma de l’Estatut del 2006 amb un 51% d’abstenció o les darreres eleccions catalanes, amb un 46% d’abstenció.

Vam fer un referèndum i el vam guanyar. El vam fer unilateral perquè l’Estat ens va negar el dret de fer-lo pactat com el d’Escòcia, el Quebec i aviat el de Nova Caledònia, pactat amb un estat centralista com és l’Estat francès. Pretenem dialogar amb un Estat que nega l’amnistia, nega el dret de vot i, per descomptat, nega els resultats si no li són favorables. Per què? Perquè té por.

No oblidem, que és molt important per mantenir l’ànim, que encara no fa ni dos anys que Pedro Sánchez negava els indults... No perdem l’esperança i persistim-hi.