Els temporers

Lloret intenta posar-se al dia i superar els efectes de la llarga pandèmia que ens afecta fa temps, com a pertot. És molt lluny, però, de ser la ciutat turística tan coneguda arreu. Ara, en plena temporada, aixeca el cap en tot cas els caps de setmana i la resta de dies continua amb el nivell d’ocupació baix, sobretot d’ençà que les autoritats dels estats veïns desaconsellen la vinguda de vacances. Continuen molts establiments de tota classe tancats. Les botigues buides o amb el rètol d’“es lloga” abunden. La situació fa pena fins i tot a aquells als quals ja agradaria aquest mig gas a què funcionem, que no resulta tan angoixant com l’activitat canicular habitual. No tots els emprenedors de temporada han deixat, però, de venir. I menys encara els temporers indesitjables: els lladres. Els carteristes ja es noten i com els animals depredadors que se centren en els exemplars d’altres espècies que veuen desvalguts, ataquen majoritàriament la gent gran. Ho vaig constatar dissabte passat. Porto bastó per guanyar estabilitat i això denota edat relativament avançada. Soc, doncs, vulnerable als amics de les coses alienes. A la nit, era a la cua del públic per accedir al concert de sardanes al recinte tancat del pati de l’Erol (al costat de l’església). Ens anaven prenent la temperatura, el DNI, el telèfon, posant gel alcoholitzat…Vaig notar un fregadís en una butxaca posterior del pantaló. Vaig reaccionar. Només van descordar-me el botó. Però devien fer córrer més d’una mà. Quan vaig haver entrat al recinte, em vaig adonar que de la butxaca del costat esquerra havien intentat sostraure’m la cartera i el que m’havien agafat era una agenda que també hi portava. No sé què em va produir més nervis, perquè de cop m’havia quedat en blanc de compromisos, dies de visita al metge, anàlisis, adreces, telèfons. Vaig passar molt mal concert. Quan es va acabar, vam recórrer, amb alguns amics, les papereres del voltant. Miraculosament, en un contenidor de prop de la plaça, vam localitzar primer una agenda petita que duia dins de la grossa i després aquesta segona. Encara no m’ho crec. Quina sort! També em van agafar, conjuntament, el Full Parroquial que acabava de comprar a l’església. No el vaig retrobar. Potser el lladre se’l va quedar per meditar una estona amb les lectures evangèliques. A veure si es recicla. Tant de bo!