La caguem

Escriu Syl­via Plath als seus dia­ris: “Em vaig esti­rar i vaig plo­rar, i em vaig dis­po­sar a sen­tir de nou, a adme­tre que era humana, vul­ne­ra­ble, sen­si­ble.” Ser humà és cagar-la. Hi ha qui la caga més i qui la caga menys. L’error és, mol­tes vega­des, no fer ser­vir el cap per a gaire més que per pen­ti­nar-nos. Les per­so­nes que la caguem massa sovint ens sen­tim mala­ment, ens mare­gem fins i tot, vomi­tem perquè no esperàvem que fos tan gros, dema­nem unes dis­cul­pes que gai­rebé mai ser­vei­xen per a res. Perquè el mal ja està fet, la ferida sagna i no es pot tor­nar enrere i pen­sar una mica més les coses. Quan això passa, ens que­dem sols. La gent ens gira l’esquena. Ens insulta des de la ràbia i el fàstic. Ens diu coses ter­ri­bles que segur que ens merei­xem. Fer mal als altres és ter­ri­ble i la consciència ens ho recorda cada puta dia, sobre­tot a l’hora d’anar a dor­mir, quan se suposa que tot s’ha rela­xat. De dia, aco­tem el cap i ento­mem el xàfec, amb la segu­re­tat que les con­seqüències dels nos­tres actes irre­fle­xius no seran de bon por­tar. I amb el temps, ente­nem que hem de tan­car-nos una mica i obrir una època de reflexió per poder recu­pe­rar el timó de les nos­tres vides. Quan la cagues, et posen a la llista negra, sense més ni més. I te n’has de fer el càrrec, perquè només hi ha una versió, de les espi­fi­a­des. El pit­jor de tot és que quan la cagues perds els amics, la família, tot. I ja se sap que dos no la caguen si un no vol. Aquest és el quid: si la cagada és plu­ral, hi hau­ria d’haver un esbronc plu­ral. I que cadascú car­re­gui amb la seva part de res­pon­sa­bi­li­tat. Fet i fotut, l’únic que demana qui la caga és el perdó, no l’oblit, però sí el perdó. I qui t’estima, et per­dona.