L’esperantista que ajuda Nin

L’esperantista que va ajudar Andreu Nin. Podria ser el títol d’una novel·la. Fa venir ganes de saber qui era i per què es presenta, corrents, el 16 de juny del 1937, a Via Laietana, amb una manta i alguna cosa per menjar, per si pot socórrer el líder del POUM: “Jo passava per les Rambles, venia de la visita als hospitals i em vaig trobar amb un company que em va dir «saps que han agafat en Nin».” El testimoni de Teresa Carbó Comas (Begur, 1908-Perpinyà, 2010) es recull a Aquella guerra tan llunyana i tan propera (Pagès editors, 2003), de Pelai Pagès Blanch i Alberto Pérez Puyal, i en el documental Operació Nikolai (TV3, 1992). Fou l’última poumista que va veure Nin viu. Aquesta és l’etiqueta que defineix Teresa Carbó en la història. Ara ha fet deu anys que el seu fill Heleni Morell va fer donació del fons personal de la mare a l’Arxiu de Palafrugell. El 2011 l’Ajuntament va aprovar dedicar-li un carrer, molt a prop del que recorda la militant palafrugellenca de la CNT Rosa Laviña , el fons de la qual també es pot consultar a l’arxiu municipal.

Tot i que l’esperantista és el subjecte de la frase, l’important és el complement, el masculí, el nom propi. Dit d’una altra manera: qui amb el cognom és reconegut com a revolucionari, trotskista, crític amb Stalin, amor platònic de Mercè Rodoreda i traductor d’Anna Karenina. S’ha fet feina en la divulgació dels noms propis femenins, des de reines, polítiques, científiques, escriptores, artistes.. però no en les secundàries, les que no són ningú fins que el moment transcendent les fa actuar. Són històries menudes, extraordinàries i que s’inclouen en el relat oficial perquè expliquen i arrodoneixen les biografies d’ells. En el cas de les dones del POUM hi ha la tesi de Cindy Coignard i sobre vivències personals la recerca L’exili del Baix Empordà , de Jordi Gaitx.

L’esperantista que va ajudar Nin va néixer a Begur i va entrar en contacte amb l’obrerisme i amb l’esperanto a l’Ateneu Palafrugellenc. Amb la seva parella Esteve Morell va fundar una escola esperantista a la cooperativa La Flor de Maig a Barcelona. En el POUM, Teresa Carbó va contribuir a organitzar el Socors Roig, visitant els ferits, avisant les famílies, recollint roba.... El 1939 es va exiliar a Tolosa, on va col·laborar amb la Resistència allotjant membres de la xarxa d’evasió. És aquesta la novel·la, el que dona nom propi a Teresa Carbó: el que impulsa a ajudar un camarada quan van mal dades, aquell ideal esperantista d’un món fraternal, social i just; la utopia que també es va perdre.