Si voleu sorra, aneu a Salou

Tots recordem on vam aprendre a nedar. El meu aprenentatge va tenir per escenari privilegiat la platja dels Morts de Colera. La petita badia colerenca, entre roca Blanca i la punta del Frare, va ser el paradís estiuenc on, amb el meu germà Llorenç, la Francesca i en Miquel maldàvem per distingir els pops amagats entre les roques i gaudíem amb el gust salat de les pallerides acabades d’agafar. S’entén, doncs, que prefereixi platges amb còdols i roques més que no pas aquelles on en surts talment com si t’haguessin arrebossat amb sorra. Ja deveu ser coneixedors de la polèmica que hi ha a Cadaqués justament per la progressiva desaparició dels còdols. Desesperats pel terreny que la sorra va guanyant a les seves platges, fa setmanes que els veïns es van mobilitzar. La Clàudia, cadaquesenca d’adopció des de fa quaranta anys, ens ho explicava il·lustrant-ho amb una anècdota. Fa uns estius, es va trobar una família de japonesos passejant per la platja Gran que li preguntaren on era la platja. En sentir la pregunta, la Clàudia va obrir els braços gairebé tant com els ulls: “Però que no la veieu? Hi esteu caminant!” Per a aquella família allò no era una platja. Volien estendre la tovallola sense sentir-se protagonistes del conte de la princesa i el pèsol. La resposta va ser contundent: “Si voleu sorra, aneu a Salou!” Vet aquí: no tothom sap parar el sol o banyar-se en una platja codolosa.

Avui que és el seu sant, penso en l’Anna, una amiga amb arrels familiars a la Selva de Mar i gran coneixedora de totes les cales i platgetes al nord del cap de Creus. Va ser ella qui ens va acompanyar a la Fina, sòcia de descobertes litorals–, i a mi a cala Tamariua, un petit paradís. Ens va recomanar també dues platges de Llançà: el Cau del Llop i la Farella. En aquesta darrera vam ser testimonis d’una evidència: no tothom sap entrar a l’aigua. Cal que us imagineu l’escena així: un noi, amb l’aparença d’estar protagonitzant un anunci de colònia o de cervesa mediterrània, desa els estris damunt els còdols i, corrents cap a l’aigua, s’hi llança de cap. El cop del genoll contra la roca es va sentir de Grifeu a s’Arenella. Ens va saber greu per ell. Però li hauria anat millor a la platja del Grau de Pals o a la platja d’Empúries per fer una entrada així.

Segons dades oficials, la costa catalana té 580 km, de què 280 són platges i 52 corresponen a costa baixa. Així doncs, més enllà de les preferències, qui no ha trobat el seu paradís no és pas per falta d’indrets. Ens agradi la platja amb còdols, roques o sorra fina, som uns privilegiats. Gaudim-ne amb seny i cuidem-ho.