La gènesi dels Bombers
La combinació de sequera, altes temperatures i vent és temible per als nostres boscos mediterranis. Si, a més, hi afegim la ximpleria o la mala fe humana, es poden explicar moltes coses més. Hi pensava a causa dels incendis que hem patit i que ens han encongit el cor. He recordat els grans incendis de les darreres dècades i que, quan feia informació del tema, se’m va explicar que els incendis eren inevitables, que sempre n’hi hauria però que s’havia de treballar molt per intentar evitar-los, primer, i per poder controlar-los amb els mitjans disponibles i amb el mínim risc per a vides humanes, després. Hi penso perquè en Joan Vall Clara em va explicar l’altre dia que s’havia jubilat l’Antoni Güell. Crec sincerament que gràcies a en Toni, i també a molts altres, tenim els Bombers que tenim. En Toni era enginyer forestal quan hi va haver el gran incendi de Los Pinares de Lloret de Mar, on van morir 21 persones. Ell hi va ser com a voluntari de l’ADF. Era l’agost del 1979 i el feia poc nomenat president de la Diputació, Joan Vidal i Gayolà, va decidir crear un cos de bombers. En Toni en va ser nomenat cap i va dissenyar el cos gironí que després, amb Vidal i Gayolà de conseller, va ser la base del que ara coneixem com els Bombers de la Generalitat. En Toni es va dedicar al càrrec en cos i ànima, primer sota el paraigua de la Diputació i després com a primer cap dels Bombers a Girona. La seva filosofia era clara: prevenció i informació. Va agafar un cos amb 26 homes i alguns voluntaris. Quan ho va deixar el 2001 hi havia 19 parcs professionals, 12 de voluntaris i 18 d’estiu només a comarques gironines. La seva obsessió era la inspecció de les urbanitzacions i les línies elèctriques, l’elaboració de mapes amb els punts més vulnerables, la confecció de llistes de llocs que s’havien d’evacuar en cas d’incendis, el perill de les allaus de neu, l’adaptació de tots els locals a les normatives. Va aguantar (o el van aguantar) sis consellers. Mai va voler ser director general del cos, tot i que va acceptar un temps un càrrec com a coordinador d’emergències. Tenia caràcter, molt, i ho saben els seus caps polítics, a qui engegava quan tocava, i la seva gent, que el seguia perquè sempre anava al davant, tot i la mala relació amb algun sindicat perquè ell sempre exigia més i més. Després es va dedicar a la Protecció Civil. Li emprenyarà que ho escrigui, però es mereix un homenatge. Com els Bombers.
