L’última nit

La can­tant cubana Omara Por­tu­ondo, aquest any sí, ha actuat al Grec. Va ser aquest dime­cres pas­sat i entre mol­tes altres coses el seu ino­bli­da­ble con­cert, diri­git pel pia­nista Roberto Fon­seca, ve a refer­mar el mite de Faust. Ja sigui via Mefistòfil, Aque­ront o Llu­ci­fer, el pacte diabòlic fa que la veu d’Omara Por­tu­ondo soni amb la mateixa clare­dat, for­ta­lesa i musi­ca­li­tat que fa 20 anys. La seva potència és la veu que l’ha fet la xicota del filin, com li ho van atri­buir en el seu moment, pel seu acos­ta­ment al jazz. El con­cert s’anun­ci­ava com el del comiat dels esce­na­ris cata­lans, si més no dels de Bar­ce­lona, però en cap moment de les dues hores que va durar ningú va dir adeu. Ni que aque­lla era l’última vegada que havíem d’estar junts. Deu ser perquè costa de dir adeu per sem­pre. Dei­xar-se de sen­tir esti­mat pel públic. Aquest adeu que intuïm va ser amb piano, con­tra­baix, per­cussió i bate­ria. I amb col·labo­ra­ci­ons de Mar­ti­rio, de Rozalén, que can­ta­ven amb l’Omara asse­guda en una cadira tipus Emma­nu­e­lle, i amb la veu i metall de l’Andrea Motis. Jo m’espe­rava sen­tir aque­lles fanfàrries, trom­pe­tes i trom­bons d’altres vega­des, de les èpoques del Buena Vista Social Club, amb què Ry Coo­der va ense­nyar al món tota aquesta gene­ració dels Com­pay Segundo, Ibra­him Fer­rer, Rubén González, Eli­a­des Ochoa, i tants d’altres, o Celeste Men­doza, que vaig veure actuar amb Omara Por­tu­ondo a La Paloma fa una vin­tena d’anys. A finals dels 90 aque­lla música cubana entre pre­ser­vada i rein­ven­tada tor­nava a sonar a ràdios i als cot­xes com sona­ven les mara­ques de Machín quan jo era petit. L’Omara Por­tu­ondo amb 91 anys canta aques­tes cançons d’amors impos­si­bles, de pas­si­ons des­fer­ma­des, i de dub­tes cons­tants. I al Faust sub­jec­tiu de Fer­nando Pes­soa hi lle­gim: “Oh cos! Amant, lliura’t! Pot­ser et sal­varàs lliu­rant-te i esti­mant!” En entrar al Grec i denun­ci­ant el que ha pas­sat i passa a l’illa cari­be­nya, una dona cri­dava que Cuba és una dic­ta­dura. Omara se’n va anar can­tant Cuba, Cuba i refer­mant el seu pacte amb el dia­ble.