L’última nit

La cantant cubana Omara Portuondo, aquest any sí, ha actuat al Grec. Va ser aquest dimecres passat i entre moltes altres coses el seu inoblidable concert, dirigit pel pianista Roberto Fonseca, ve a refermar el mite de Faust. Ja sigui via Mefistòfil, Aqueront o Llucifer, el pacte diabòlic fa que la veu d’Omara Portuondo soni amb la mateixa claredat, fortalesa i musicalitat que fa 20 anys. La seva potència és la veu que l’ha fet la xicota del filin, com li ho van atribuir en el seu moment, pel seu acostament al jazz. El concert s’anunciava com el del comiat dels escenaris catalans, si més no dels de Barcelona, però en cap moment de les dues hores que va durar ningú va dir adeu. Ni que aquella era l’última vegada que havíem d’estar junts. Deu ser perquè costa de dir adeu per sempre. Deixar-se de sentir estimat pel públic. Aquest adeu que intuïm va ser amb piano, contrabaix, percussió i bateria. I amb col·laboracions de Martirio, de Rozalén, que cantaven amb l’Omara asseguda en una cadira tipus Emmanuelle, i amb la veu i metall de l’Andrea Motis. Jo m’esperava sentir aquelles fanfàrries, trompetes i trombons d’altres vegades, de les èpoques del Buena Vista Social Club, amb què Ry Cooder va ensenyar al món tota aquesta generació dels Compay Segundo, Ibrahim Ferrer, Rubén González, Eliades Ochoa, i tants d’altres, o Celeste Mendoza, que vaig veure actuar amb Omara Portuondo a La Paloma fa una vintena d’anys. A finals dels 90 aquella música cubana entre preservada i reinventada tornava a sonar a ràdios i als cotxes com sonaven les maraques de Machín quan jo era petit. L’Omara Portuondo amb 91 anys canta aquestes cançons d’amors impossibles, de passions desfermades, i de dubtes constants. I al Faust subjectiu de Fernando Pessoa hi llegim: “Oh cos! Amant, lliura’t! Potser et salvaràs lliurant-te i estimant!” En entrar al Grec i denunciant el que ha passat i passa a l’illa caribenya, una dona cridava que Cuba és una dictadura. Omara se’n va anar cantant Cuba, Cuba i refermant el seu pacte amb el diable.