La ‘màtria’ de ‘totis’

Durant aquestes últimes setmanes s’ha parlat a bastament de la proposta del partit polític Unidas Podemos, ara ja al govern de l’estat, de començar a anomenar l’Estat espanyol “màtria”, en lloc del proverbial pàtria que consagra la Constitució al segon article del seu redactat. És curiós que sigui en aquest mateix article on se’ns diu que Espanya és “indivisible”, alhora que garanteix el dret a l’autonomia de les “nacionalitats i regions”. És a dir, que per començar a dir-li de veritat “màtria” s’hauria de fer la mateixa reforma constitucional que cal perquè –se’ns diu– els catalans puguin votar el seu futur en un referèndum d’autodeterminació. La veritat és que igual que se’ns nega aquest dret “perquè no el reconeix la Constitució” es podria negar l’existència de la susdita “màtria”, una més de les torsions lingüístiques a les quals ens volen portar els que pretenen distreure’ns del fons dels assumptes.

Si aconseguissin fer constar el “màtria” a la Constitució (cosa tan improbable com emmotllar-hi el dret a decidir dels catalans) potser podríem, tots plegats, parlar d’una altra manera. Però ni un partit radical al govern espanyol és capaç de canviar res de substancial; ni tan sols amb un comunista confés al Consell de Ministres ens han abaixat la factura de la llum. Aquestes opcions polítiques semblava que pretenien canviar Espanya, però al cap del carrer es veu que ni tenen el talent, la força política, la voluntat o l’interès de fer res més que simples jocs de paraules. Canviar el llenguatge és com canviar de conversa quan el tema de fons no et surt a compte d’afrontar. Perquè per molt que li diguis “màtria” per, en teoria, realçar els seus valors assistencials i positius, la cosa continua sent igual d’autoritària, perquè ni s’investiguen les tortures policials ni tampoc no es deroga la llei mordassa.

Alhora és sorprenent que des d’un teòric feminisme, que vol treure a allò femení l’essència de la maternitat tradicional i alliberar les dones d’un discurs que les encadena a allò assistencial i a les servituds de qualsevol casta, es vulgui promoure un relat que ve a dir tot el contrari: que l’Estat ha de ser una gran mare al servei de les necessitats d’una població que, des d’aquestes opcions polítiques, es tracta com si estigués perpètuament condemnada a la minoria d’edat. Dir “màtria” a Espanya és, a banda de nacionalisme perfumat, una forma de promoure una feminitat subalterna; ve a dir-nos que no hi ha res millor que ser una Gran Mare. Però no és aquesta una idea molt conservadora? ¿Potser aquesta Gran Mare vol el mateix que el Gran Germà d’Orwell? Sembla que vol crear un llenguatge que s’avingui amb els ideals del poder polític, però que –sobretot– serveixi per detectar els desafectes a la causa. Perquè no es tracta tant de canviar el llenguatge per després canviar les coses (o fer-ho veure…), sinó de canviar el llenguatge com a simple prova de foc. És el detector infal·lible per veure qui s’hi oposa i descobrir ràpidament qui està poc conscienciat, qui pensa malament o qui s’ha d’excloure d’entre les files de les bones persones. No són paraules, doncs, són contrasenyes. El llenguatge dit “inclusiu” serveix més com idiolecte perquè certes persones d’ideologia desperta es coneguin entre elles que per incloure realment ningú, perquè de seguida t’exclouen si no parles com mana la doctrina. A la diversitat cap tothom, menys els escèptics i els directament contraris, que tot d’una són titllats de feixistes.

L’última dèria és considerar que la llengua és patriarcal només perquè el genèric es fa en masculí, cosa que, se’ns diu, exclou les dones. Però de veritat hem de creure que qui diu “tots els ciutadans” té una voluntat excloent, també de les persones no binàries? Qui parla dels “catalans” i no esmenta “les catalanes”, de veritat que ho fa de mala fe i amb ganes de treure les dones del discurs públic? A aquest punt d’insensatesa hem hagut d’arribar? Inventar un totis com a “gènere inclusiu” de veritat serveix per alguna cosa més que per inserir propaganda electoral enmig de les paraules? Com deia, serveix també per detectar qui no és normal; i ja ho afirmen així mateix, des de certs col·lectius, a les xarxes. Coses de la màtria, doncs; coses d’aquest moment en què vivim, en què potser ens pensàvem que hauríem superat certs debats i ens podríem centrar en allò que de veres és un problema.