Periodista, escriptor, amic

Fa divuit anys, aquell agost del 2003, els focs ocupaven les portades dels diaris, tant per la gravetat dels que afectaven la Catalunya central com pels que ens cremaven la Selva i el Maresme. En aquell escenari apocalíptic, el 13 d’agost d’aquell any molts amics no van poder arribar a l’església de Vidreres on acomiadàvem David Colomer, que havia mort la matinada del dia abans. En David Colomer era periodista, un periodista de raça que es va fer com a tal en aquest diari. En els encara no quinze anys que hi va escriure, a El Punt i en El 9 Esportiu, va deixar clar que era una veu diferent, d’una qualitat inqüestionable. Es va dedicar al món dels esports, que l’apassionaven, però va deixar una mostra de la seva qualitat en tots els àmbits, especiament en les seves peces literàries a El Tríptic, un espai d’opinió a El Punt en què van escriure literats com Miquel Pairolí, Antoni Puigverd, Josep Valls i Xavier Cortadellas, entre d’altres. Els seus articles eren frescos, àcids, diferents, literàriament importants. En David, si no hagués mort amb poc més de trenta anys, hauria deixat petjada en el periodisme català. Esportiu o no. Com l’hauria deixat en el món de les lletres. El seu debut literari amb Préssecs i dièsel (La Magrana, 1991) va ser molt ben acollit. Els seus relats no deixaven indiferent a ningú i no van faltar les comparacions, fins i tot amb el gran Monzó. Però en David era ell mateix i la necessitat de treure’s la carrera i organitzar la seva vida lligant-la al periodisme diari va fer que no tornés a publicar fins deu anys després. Danys col·laterals (Quaderns Crema, 2001), el seu segon recull de narracions, va tornar a ser molt ben acollit per la crítica i encara ara conserva alguna cosa que enganxa i que el fa diferent, una “exaltació de la postmodernitat” com va definir els seus relats Laura G. Ortensi a Catorze. No sabem què hauria passat amb la seva carrera literària ni el recorregut que hauria tingut la seva esperada i desapareguda novel·la que portava anys enllestint i que mai es publicarà. Sí que puc assegurar que va marcar una generació de periodistes que van treballar amb ell i que va deixar un record inesborrable. Va triar marxar massa aviat i el trobem a faltar perquè el seu talent desbordava. M’agradaria saber com hauria viscut tot el que ens ha tocat viure aquests anys, però segur que la seva àcida mirada ens faria somriure i pensar. El trobem a faltar.