Filla d’un home i d’una mona

Ballava, cantava òpera, parlava tres llengües i era d’un natural educat, però mentre va viure, i també sent cadàver, va ser escarnida com a estrambòtic engendre d’un humà i una mona. La història de Julia Pastrana, nascuda el 1834 en una ètnia de l’estat mexicà de Sinaloa i morta –que no descansada– a Moscou el 25 de març del 1860, representa el paradigma del monstre mig ésser humà, mig bèstia que durant els segles XIX i XX proliferava en la molt lucrativa cultura de l’entreteniment de masses, sense cap respecte –és sobrer dir-ho– per la dignitat de la protagonista ni pel públic que se’n reia. De què? Del seu rostre i cos coberts de pel –tenia una hipertricosi generalitzada– i de la protuberància de la mandíbula que li conferia un aspecte de simi. Explotada per un manager/marit en fires, teatres i circs de Nova York, Londres, Leipzig, Viena, Varsòvia i Moscou, en aquesta última ciutat va tenir un fill –amb la mateixa malaltia– i ni ella ni ell van sobreviure. Tots dos, però, van restar un segle i mig de cos present, embalsamats, venuts i revenuts per diferents propietaris, exhibits en espectacles com a mòmies anormals i dipositats a mans de científics i empresaris col·leccionistes com ara els Lund de Noruega, que els van portar de gira pels territoris ocupats pels nazis, i als anys 50 per Suècia i als 70 pels Estats Units, on malgrat certa reprovació moral van vendre moltes entrades. Més endavant el nadó fou mutilat i menjat per les rates –1976–; la Julia, robada, recuperada i guardada des del 1997 a la Universitat d’Oslo fins que el 2013 tornà a Mèxic per rebre sepultura.