Keep calm
Una Diada més europeista
Em pregunto amb qui heu anat durant els Jocs Olímpics. I no ho faig per aprofundir en el debat sobre si els independentistes han de donar suport a Espanya, o no ho han de fer mai; o només a vegades segons quines excepcions. Formulo la qüestió en clau d’identificació europeista. Quan en una prova no hi ha cap equip o atleta amb qui sents una gran vinculació però, per allò de la competició, et sembla que és més emocionant prendre partit per algú, que sigui europeu és un element que influeix a l’hora de decidir? Per a mi ho comença a ser. Però no és innat. M’hi he d’esforçar una mica, ja que mai havia estat una característica prou determinant en comparació amb la simpatia que et pot generar un país en concret –pel motiu que sigui–, la tendència a prendre partit pels que creus que poden guanyar, la influència publicitària, etc. Sempre em va saber greu identificar-me amb “la nostra gran pàtria europea” que deia el president Pujol de forma més teòrica que emocional, ja que, seguint amb Pujol, “Europa és un dels quatre components bàsics amb què la Història ha fet que el nostre país, Catalunya, sigui com és avui”. Aquest sentiment està canviant. La part del procés que es juga a Europa em fa entendre el que el president deia l’any 1989 en la celebració del Dia d’Europa: “La immensa força d’Europa, com a idea, com a concepte de l’home: l’Europa dels principis bàsics que inspiren la seva acció.” Espanya va oferir presó; Alemanya, Bèlgica i Escòcia van rebutjar les euroordres. El TS, inhabilitació; el TJUE, credencials d’eurodiputats. L’Estat, repressió, i el Consell d’Europa, l’exigència de reformar del delicte de sedició i l’alliberament dels presos. El proper pas serà al TEDH. No podem abandonar a mig fer. Ni oblidar el que ha passat ni el que ha de venir. Identificar-nos més amb aquesta idea d’Europa no és per donar gràcies ni per demanar favors, sinó per reafirmar-nos en com volem viure, que és el que fem per la Diada.