Sota el sol de la Toscana

El paisatge de la Toscana, filmat per Vittorio Storaro a Io ballo da sola, amb els grocs daurats estivals, em va dur a recordar una pel·lícula, entre tantes rodades en aquesta regió aprofitant-ne descaradament la bellesa, protagonitzada per una Diane Lane espectacular amb la idea que també transcorre a l’estiu i fent-se’m present que, com en el cas de la de Bertolucci, hi ha un munt d’àpats concorreguts: Under the Tuscan sun (2003), dirigida per la nord-americana Audrey Wells, que va morir el 2018, als 58 anys, amb una filmografia escassa. Recordava la pel·lícula plena de clixés relatius a una imatge anglosaxona (originada a Anglaterra i ben traspassada als EUA fins a arribar a Hollywood) d’Itàlia com un paradís on gaudir dels plaers de la vida, sentir-hi espurnes de la síndrome de Stendhal i, és clar, el fulgor del desig sexual. Tan plena de tòpics que em revenia com una parodia sorneguera de tal imaginari.

He tornat a veure el film (basat en una novel·la autobiogràfica de la nord-americana Frances Mayes, que ha dedicat bona part dels seus textos a celebrar la Toscana) i m’he adonat que, malgrat que l’escriptora protagonista hi arriba en unes inesperades vacances estiuenques en un tour gai cedides per una amiga lesbiana embarassada, la història s’estén en el temps. Tant se val: la Toscana idealitzada sempre sembla sota el sol de l’estiu. El cas és que, havent-se separat del marit, Frances decideix quedar-se a la Toscana comprant una casa en runes a Cortona. Allà coneix una excèntrica que es remulla en una fontana com Sylvia/Anita Ekberg a La dolce vita; fa amistat amb els polonesos que li reconstrueixen la casa; acull l’amiga embarassada, i, com en un miratge, s’enamora d’un italià de Positano (el poble on, transfigurat en Mongibello, l’impostor Tom Ripley s’hi sent fascinat) que, davant del mar, li diu allò que les nord-americanes suposen que diuen els italians: “M’agradaria nedar en els teus ulls.” Hi continuo apreciant una certa sornegueria. Seguirem a la Toscana, però en una altra època. Demà: A room with a view (James Ivory, 1985).