La nedadora

La neda­dora podria ser la Solita Sal­gado cam­pi­ona de natació a França. El juliol de 1933 va pas­sar uns dies a Sit­ges, on la peri­o­dista Anna Maria Martínez Sagi la va entre­vis­tar. Sal­gado s’acom­pa­nyava d’un petit cai­man de nom Tabú que s’enfi­lava a la fal­di­lla de la peri­o­dista men­tre la neda­dora l’acon­se­llava sobre la tècnica, la posició i movi­ments del cos, per a un estil impe­ca­ble. “I sense tenir por”, va indi­car la Sagi. “Avui dia cap dona té por, no et sem­bla”, li va con­tes­tar Solita, que havent-se pogut que­dar a la Rivi­era amb Tabú, durant la Segona Guerra Mun­dial, va pre­fe­rir ser­vir a les For­ces Aèries Fran­ce­ses Lliu­res. La neda­dora podria ser la gar­rot­xina Mont­ser­rat Tres­ser­ras, pio­nera de la llarga distància. La fon­dista que va tro­bar la passió al Fluvià pro­vant de fugir d’una serp que se li havia enrot­llat en una cama. La por la va fer nedar, per ins­tint. La neda­dora podria ser l’hon­ga­resa Éva Székely. Quan els nazis van entrar a casa seva per depor­tar-la, el pare d’Eva va fitar un dels homes i li va dir: “És una cam­pi­ona de natació i un dia estaràs con­tent d’haver-li sal­vat la vida.” La por que clama a l’orgull va fer que Eva evités els camps i a Hèlsinki es va con­ver­tir en cam­pi­ona olímpica. La por en una embar­cació que s’enfonsa al mig de l’Egeu va fer que la neda­dora siri­ana, ban­de­rera de l’equip de refu­gi­ats dels Jocs de Tòquio, Yusra Mar­dini, nedés durant hores arros­se­gant la nau i la vin­tena de per­so­nes que fugien de la guerra, fins a Les­bos. Nedar és plan­tar cara a la por: és surar, bra­ce­jar i moure les cames per des­em­pa­lle­gar-te de les serps que s’enros­quen en la tra­ves­sia que volem llarga i plàcida. Nedar no és una història de superació per­so­nal; és una escola de vida.