Una habitació amb vistes

La idealització de la Toscana, entre superficial i sorneguera, d’Under the Tuscan sun va fer que em revingués l’adaptació que James Ivory va fer d’Una habitació amb vistes, novel·la deliciosa i força irònica amb la qual, publicada el 1909, E.M. Forster contrasta la rígida moral anglesa, encara victoriana, amb l’exaltació sensual inspirada per Itàlia. Ho diu l’escriptora Eleanor Lavish (Judi Dench) a Charlotte Barlett (Maggie Smith), que aleshores acompanya una jove parenta (Lucy/Helena Bonham Carter) durant un viatge a Florència amb excursions per la rodalia: “El paisatge italià incita a l’idil·li fins en el cas dels més apàtics.” Més endavant, sabrem que en una novel·la n’aportarà un exemple explicat per Charlotte, que ho ha vist sense poder-ho evitar: en un camp d’ordi encara verd, esquitxat pel vermell dels gallarets, un jove i una jove (Lucy) es besen impetuosament, moment que al film es fa visible mentre se sent Kiri te Kanawa cantant Chi il bel sogno di Doretta, de La rondine, de Puccini, que ja apareix als títols de crèdit amb una versió de la mateixa soprano de la cèlebre ària O mio babbino caro. En arribar a la pensió Bertolini de Florència, s’havien sentit frustrades amb les seves habitacions sense les vistes promeses sobre l’Arno. Durant el sopar, en companyia d’altres turistes anglesos, un home vitalista (Mr. Emerson/Denholm Elliott) ofereix a les queixoses la seva habitació amb vistes i la del seu fill, George (Julian Sands), un jove tan sensible com atordit que es desperta davant Lucy. No és a l’estiu, sinó a la primavera toscana, que s’enamoren George i Lucy, però aquesta, a la tornada del viatge, s’autoenganya prometent-se amb un individu (Cecil/Daniel Day-Lewis) tan ric com estret. Haurà de ser en un estiu a Summer Street (poble fictici ubicat al comtat de Surrey amb un referent real: Holmbury St. Mary) que, retrobant-s’hi, Lucy reconeix finalment, quan ja arriba la tardor, el seu amor per George. A la primavera següent, tornen a Florència. Seguint el fil de James Ivory, demà: Call me by your name (Luca Guadagnino, 2017)