La solució Kutúzov

La falta d’interès en l’opinió pública i els poders fàctics europeus per la causa catalana ja no rau en hipòtesis i possibilismes, sinó en la realitat d’una feblesa traçada amb les eines d’una societat on les malalties mentals s’enfilen al número u del rànquing, per sobre de càncer, accidents cardiovasculars, sida i covid. Els europeus bons lectors d’història estan convençuts que la força dels nacionalistes catalans és molt pobra i les seves aspiracions no són serioses. Es cremen etapes de pressa: en setmanes cauen màscares, il·lusions i decorats –l’expectativa d’una Catalunya sobirana no és ni tan sols real.

Que els espanyols hagin perdut pels catalans l’escàs respecte que els professaven té efectes equivalents als d’una postguerra. La impertorbable administració espanyola recorre –amb èxit– les més nímies decisions de la desnerida administració catalana, que no disposa de cap recurs per fer valer la seva. La situació és de tal indignitat que per sentit del ridícul els polítics haurien de retirar-se. I els electors? Més d’un conegut m’ha dit “Estic del tot d’acord amb tu, però jo continuaré votant els partits independentistes”. Quin flautista d’Hamelín ha embruixat la població per privar-los de veure que al Parlament de Catalunya no hi ha ni un sol diputat independentista? De saló, uns quants –d’autèntics, causants d’efectes reals, ni mig.

Després del meu últim article en aquestes pàgines, un carcamal d’altres temps deia que he perdut els papers, que no tinc dret a criticar si no proposo solucions (idea que en el meu gremi seria interessant: exigir al crític objector d’un llibre de resoldre els problemes que assenyala, a redreçar i fer bona l’obra considerada dolenta).

D’alternatives n’hi ha unes quantes. Poques de màgiques, poques on el cost no hagi de ser –ni pugui ser– proporcional al guany. Arribats aquí, l’aspirant a ciutadà d’una Catalunya independent no cedeix ni un mil·límetre: ni una gota de sang, ni un cèntim menys a la butxaca (el segon punt es pot flexibilitzar: comprar una samarreta groga, fer-se soci d’Òmnium, fins i tot alguna contribució monetària, qualsevol cosa amb ferum de realitat, mal que amb el pes d’un bacteri). A aquest cronista se li figura que aquesta seria una via possible. Com debilitar un enemic més fort sense vessar ni una gota de sang, pròpia ni aliena (sagrada condició sine qua non), ni donar-li materials legals per contraatacar? L’objecció fiscal es descarta pel motiu acabat d’assenyalar. El tancament de caixes és una bonica figura històrica. És el moment de la solució Kutúzov.

El mariscal rus Mikhaïl Kutúzov, creat Príncep Smolesnki per mèrits propis (resumeixo), va ser un dels grans artífexs de la derrota de Napoleó al seu país. Davant l’objectiva inferioritat de les seves tropes en relació amb les de l’invasor, va optar per abandonar Moscou i deixar la ciutat en mans dels francesos, però buida de la població i els recursos energètics. Al pic de l’hivern, els assaltants no van subsistir, i Napoleó va haver de retirar-se i abandonar els plans de conquesta.

L’únic interès dels espanyols per Catalunya és el relacionat amb els recursos –el deliri de la sagrada unitat d’Espanya és ben contingible, i s’alimenta només per tenir enardida la població–. Si els catalans volen independitzar el territori, que el buidin de contingut. Vaga indefinida al camp. Cessament de tot tipus de producció, destrucció d’estocs emmagatzemats. Col·lapse de transports i comunicacions. Economia domèstica de guerra. Convertir la renda per càpita de Catalunya en la més baixa d’Espanya. (Ja ho sé: tot això voldria posar d’acord una àmplia majoria dels sectors involucrats, assegurar uns mínims per no matar ningú de gana, pactar un pla d’acció perquè no se n’aprofités cap espavilat, etcètera.) Utopia? Sí, però molt menys –moltíssim menys– que la idea que en les actuals condicions un govern espanyol permetrà mai un referèndum d’autodeterminació.

Un cop Espanya hagués acceptat la fuga d’una banda de penques i paràsits, seria el moment de demostrar què som les catalanes i catalans. No hem quedat que els nostres valors característics són la iniciativa, la creativitat, la imaginació, l’esperit emprenedor, la capacitat d’aixecar empreses del no-res, la resistència a les condicions adverses, les virtuts dels individus i la consciència de comunitat? És l’hora de posar-s’hi.