Una màgia transparent

“Quina és la primera lectura clàssica que la va impactar?”, pregunten –diari Ara– a Irene Vallejo, autora del llibre L’infinit en un jonc. Contesta: “L’Odissea no va ser estrictament una lectura perquè el meu pare es va posar a explicar-me-la i durant molt de temps vaig creure que era una història que ell s’inventava.” Aquest testimoni fa pensar en tants i tants processos d’aprenentatge inicial, que per cristal·litzar necessiten l’enlluernament, i fins i tot una certa dosi de despreocupació i inconsciència sobre el fet d’estar aprenent. Jorge Luis Borges explica com el seu pare el va fer entrar en els rudiments de la filosofia. Va ser a través de la màgia transparent d’un estil pedagògic molt savi. No li pronuncia mai el nom de cap filòsof. No li menciona cap data. No l’abassega amb la densa càrrega conceptual de la filosofia. Amb l’auxili d’un tauler d’escacs li explica les paradoxes dels filòsofs eleàtics: la cursa entre la tortuga i Aquil·les, la fletxa que perdura immòbil en cadascun dels punts del seu recorregut. Amb preguntes tan vívides com “el gust de la taronja, ¿és en la taronja?”, l’inicia en l’idealisme de Berkeley. Temps després Borges va descobrir que tota aquella filosofia reduïda a filosofema es deia Plató, Heràclit, Hume... Daniel Pennac diu que el que primer aprèn un estudiant jove “no és l’acte en si, sinó el gest de l’acte”. Per afavorir aquest gest caldria simplificar el nostre sistema educatiu, hipertrofiat per una parametrització delirant: competències, objectius, habilitats, nivells d’assoliment, sistemes d’avaluació d’un puntillisme tirànic... Els ressorts bàsics de l’aprenentatge són i seran els de sempre: la curiositat i la saviesa pedagògica. Que a parer meu s’ofeguen en l’oceà mort d’un llenguatge merament administratiu i en el desfici d’un professorat que ha d’esmerçar hores a barallar-se amb aplicacions informàtiques autoconcloents i programaris rigidíssims concebuts no com a instruments sinó com a objectius en si mateixos.