Opinió

Tribuna

Somnis

“És una gran oportunitat per mirar al nostre voltant i donar valor al que tenim. Viatjar a Montserrat i Mallorca, per què no?

Sabeu quan es venen més revis­tes de viat­ges? Podríem pen­sar que a la pri­ma­vera, quan la calor treu el nas i tot­hom comença a pen­sar en les vacan­ces d’estiu. Però no: quan més revis­tes de viat­ges s’acos­tu­men a ven­dre és al setem­bre. La raó és sen­zi­lla: quan ens enfron­tem de nou a un llarg període de rutina és quan més neces­si­tem som­niar, per esca­par de les obli­ga­ci­ons que ens acla­pa­ren i tras­lla­dar-nos, gràcies a les foto­gra­fies i els tex­tos sug­ge­ri­dors, a llocs mera­ve­llo­sos. La idea que algun dia, qui sap si per Nadal, o bé a l’estiu, o quan els nens mar­xin de casa, o si goséssim dei­xar la feina, podríem pas­se­jar per aquests car­rers exòtics, visi­tar tem­ples llu­nyans i tas­tar plats des­co­ne­guts, ens anima a com­prar aques­tes revis­tes que són una fines­tra al món. Rara­ment neces­si­ta­rem les indi­ca­ci­ons pràcti­ques que ens ofe­rei­xen, però és igual, perquè ens donen el que neces­si­tem per volar una mica i així fer més pas­sa­ble el curs que comença.

La pandèmia, que ens ha por­tat con­fi­na­ments, incer­tesa i por, ha modi­fi­cat sens dubte els nos­tres hàbits som­ni­a­dors. Des­co­nec com es tra­du­eix això en la venda de revis­tes de viat­ges a ter­res llu­nya­nes, però una altra crisi, la climàtica, fa pen­sar que aquests som­nis s’allu­nyen cada cop més de la rea­li­tat. Si fa vint anys les com­pa­nyies de baix cost per­me­tien volar a preus irri­so­ris, és rao­na­ble pen­sar que els pro­pers anys tor­na­rem a veure com aga­far un avió es con­ver­teix en una experiència extra­or­dinària, per cara i des­a­con­se­lla­ble. Tal com em deia algú, aviat la gent tor­narà a anar de viatge de noces a Mont­ser­rat, i si té molta sort, a Mallorca, com feien els nos­tres avis. No és del tot un acu­dit.

Se n’ha par­lat molt recent­ment, arran de l’informe de l’ONU: la idea del crei­xe­ment il·limi­tat ha topat de mor­ros amb una situ­ació insos­te­ni­ble de desi­gual­tat social i d’esgo­ta­ment de la Terra. Pre­nem-nos-ho pel cantó bo: és una gran opor­tu­ni­tat per mirar al nos­tre vol­tant i donar valor al que tenim. Viat­jar a Mont­ser­rat i Mallorca, per què no? La pandèmia ja ens ha començat a fer obrir els ulls a llocs que pot­ser ni vèiem. Els con­fi­na­ments locals ens van con­ver­tir en turis­tes des­fi­ci­o­sos de la nos­tra població, i més tard la limi­tació de cir­cu­lació en regi­ons sanitàries ens va fer des­co­brir la passió pels racons d’aquesta zona a la qual no teníem ni idea que per­tanyíem. Molts pro­duc­tors agra­ris i rama­ders van tro­bar camins per arri­bar a les cases, i quin gran plaer no va donar a mol­tes famílies assa­bo­rir for­mat­ges, bis­tecs o ble­des produïdes per algú amb noms i cognoms i d’algun poble pro­per, en uns dies en què les ale­gries eren tan escas­ses!

Durant el con­fi­na­ment, doncs, els som­nis es van tor­nar humils: durant molts dies no hi havia res que ens semblés més desit­ja­ble que fer una pas­se­jada per la Ram­bla, jugar amb les filles al parc, fer un cafè amb els amics o sucar els peus al riu. Vam enyo­rar pla­ers que no sabíem que ho eren. Molts van apren­dre a fer pa o a cui­nar un esto­fat, les clas­ses gratuïtes online van apro­par-nos al somni d’apren­dre coses, de plan­te­jar-nos noves sor­ti­des pro­fes­si­o­nals o desen­vo­lu­par les nos­tres afi­ci­ons sem­pre apar­ca­des per una raó o altra. (Aque­lles ses­si­ons, per cert, feien una funció simi­lar a la que tra­di­ci­o­nal­ment havien fet uns altres pro­duc­tes que tri­om­fa­ven al setem­bre: els fas­ci­cles.) No con­fio gaire que totes aque­lles ini­ci­a­ti­ves ple­nes d’il·lusió hagin donat com a resul­tat que les famílies s’hagin tor­nat auto­su­fi­ci­ents, ja no com­prin pa a la fleca i es facin la roba elles matei­xes (igual que amb els fas­ci­cles poca gent deu acon­se­guir apren­dre anglès o fer gan­xet tan bé que tin­gui arre­glats tots els regals de Nadal). Són els som­nis de sem­pre amb nous for­mats. O n’ha que­dat alguna cosa?

No fa gaire vaig dinar amb dues bones ami­gues en un xirin­guito de Bada­lona. Feia un dia radi­ant i el mar enllu­er­nava, blau intens, aigua trans­pa­rent, al cos­tat del pas­seig esquit­xat de pal­me­res. “Som al Carib, noies!”, rèiem, tot men­jant un menú medi­ter­rani de mus­clos, hum­mus i cro­que­tes. Fèiem broma però teníem molt clar que aque­lla feli­ci­tat era allà mateix, al cor del Bar­ce­lonès. I tot dinant, con­ten­tes, vam par­lar dels nos­tres som­nis. Perquè com diu Txa­rango: “Guarda algun somni pen­dent / Que en el desig estem més vius / Més que en allò que desit­gem.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia