Murphy

Aquest no ha estat un bon any per a l'alcalde de Bar­ce­lona. La màxima de Murphy: “Si alguna cosa pot sor­tir mala­ment, sor­tirà mala­ment”, s'ha com­plert fil per randa en el seu cas. I això que sem­blava que la nau muni­ci­pal havia de ser fàcil de redreçar, després de la des­a­for­tu­nada gestió de Joan Clos i del cop moral que havia supo­sat per als seus orga­nit­za­dors el fra­cas­sat Fòrum Uni­ver­sal de les Cul­tu­res, que a banda de dub­tes sobre els comp­tes públics ha dei­xat una gran espla­nada a Bar­ce­lona que la ciu­tat no sap ben bé com ocu­par.

El full de ruta de l'hereu de la vara d'alcalde havia de ser sen­zill: no afron­tar grans refor­mes i apli­car-se en dos camps prou sen­si­bles per a la ciu­ta­da­nia com la segu­re­tat i la neteja. Coman­dar, en resum, una etapa de tran­sició comuna a mol­tes ciu­tats euro­pees que patei­xen, com Bar­ce­lona mateixa, els rigors de la recessió mun­dial.

Però Hereu va deci­dir com­pli­car-se la vida (i de quina manera!). Calia situar la ciu­tat davant un nou repte de volada i per això l'alcalde va pro­po­sar que la ciu­tat com­tal acollís una nova edició dels Jocs Olímpics d'Hivern, en coor­di­nació amb les esta­ci­ons d'esquí del Piri­neu. El cas, però, és que allà no en sabien res i que Bar­ce­lona va igno­rar Lleida, per a qui els Piri­neus són el seu actiu econòmic i turístic més impor­tant. La troca estava embo­li­cada i va arri­bar la con­sulta de la Dia­go­nal per rema­tar-ho. Jordi Hereu va men­tir quan va dir que havia votat; tot­hom ho va veure, però ell va man­te­nir una versió que l'únic que feia era ero­si­o­nar la seva cre­di­bi­li­tat. Hau­ria estat més honest adme­tre la veri­tat. Com estava can­tat, la con­sulta va ser un autèntic des­as­tre que va aca­bar d'enfon­sar la cre­di­bi­li­tat d'Hereu i dels soci­a­lis­tes.

La res­posta va ser una fugida enda­vant en la qual Hereu va rene­gar de tot el fet fins ales­ho­res: la con­sulta mateixa i la pro­posta dels Jocs. Tot que­dava inva­li­dat perquè Hereu havia des­co­bert, de cop i volta, que els bar­ce­lo­nins tenien altres pri­o­ri­tats en ment. És molt difícil que la cam­pana salvi Hereu –només li ha fal­tat el cas del Palau–; ha fet massa coses mala­ment i, sobre­tot, ha gene­rat la sen­sació que nave­gava. Bé, més aviat, que el vai­xell li feia aigües.