Paisatges que moren d’èxit

Més necessitats que mai de natura, relaxació o esport a l’aire lliure, ens hem llançat a correcuita per anar a aquell lloc idíl·lic, sempre solitari i espectacular, que ens apareix a les fotos dels perfils de les xarxes socials, públics i privats. L’enorme canvi social determinat per la tecnologia no ha anat en paral·lel a un altre de normatiu i cultural respecte al que la majoria considera paisatges atractius i emblemàtics. Tòpics petrificats estiuencs a casa nostra: fer vida a tocar d’un mar d’aigües cristal·lines (de vegades), en cales solitàries (inexistents), pujar cims (en xancletes criminals) i nits d’estiu amb grills i cuques de llum (cada cop menys) a la fresca dels entorns més verds. En paral·lel a la massificació, van a l’alça els qui prefereixen no trepitjar les nostrades platges a l’agost i opten per la muntanya. Trasllat del problema. Excepte per l’enorme territori comprès entre el mar i els cims pirinencs que el deixem per fer un beure i un pipí de pas: tothom sap que no té res d’interessant i a sobre és més aviat eixut.

La pressió és inaguantable per a molts pobles petits, que no reben beneficis col·lectius si els visitants són una riuada. Inassumible en termes de serveis i per a l’equilibri fràgil dels ecosistemes, afectats ja per la crisi climàtica. Calen més agents rurals, regular la fragmentació de les vacances, protegir més zones naturals (per quan el parc natural de Muntanyes de Prades?!) i establir quotes màximes de pas per saturació. S’hi ha posat fil a l’agulla, però el problema va a l’alça: hi ha una Catalunya que es mor d’èxit a l’agost. I de fàstic la resta de l’any.