Parla sense vergonya, en català

Crit al cel perquè l’última Enquesta de Joventut de l’Ajuntament de Barcelona alerta que només el 28,4% dels joves entre 15 i 34 anys tenen el català com a llengua habitual. La dada alarma perquè il·lustra un descens des del 2015, que se situava en el 35,6%, i contrasta amb l’ús del castellà, que ara és del 62% i era del 56%. Sembla, doncs, que la devaluació de l’ús de la llengua catalana té una translació directa amb el creixement social del castellà. La distància, a més a més, encara és més àmplia si és té en compte els barris. En els de renda més alta, l’ús del català és també lluny de ser majoritari (41,3%), mentre en els de renda més baixa és directament residual (13,9%). S’ha posat el focus en aquesta última anàlisi demoscòpica i en els joves, com si fossin els culpables de tots els nostres mals, tant dels índexs de contagis pandèmics com de la mala salut de la llengua. Però fa temps –i dades– que el català envia senyals d’auxili sense que cap institució ni la població en general faci gaire res per evitar-ho.

L’Enquesta d’Usos Lingüístics 2018 –que té caràcter quinquennal– va establir en un 36,1% els parlants que usen habitualment el català, cosa que certifica la disminució des del 2003 (46%). Aquest mateix estudi ja advertia que només el 19,6% dels joves barcelonins entre 15 i 29 anys tenien el català com a primera llengua. Si tenim en compte els territoris, l’àmbit metropolità també és el que en sortia més mal parat, amb només un 27,5% de parlants (xifra molt similar a l’ara donada entre els joves de l’enquesta de Barcelona), seguit de l’àmbit del Penedès (38,9%) i de les comarques de Tarragona (40,4%). En canvi, on el català és majoritari és clarament a les Terres de l’Ebre (72,2%), seguit de les comarques de la Catalunya central (59,6%), Pirineu i Aran (58,8%), Ponent (57%) i comarques de Girona (54,1%). Per tant, la situació d’ara no és nova, però traslladar la pressió als joves com a responsables d’aquest retrocés és injust i és, sobretot, infructuós. La llengua catalana perviurà si és útil i si és un vehicle per a la cohesió social. Si no, minvarà irremeiablement en l’espai social, encara que sigui una llengua d’identitat i de cultura.

L’estat de la llengua és una responsabilitat compartida, si se’n pot dir així, i té diferents estadis. Els parlants, per exemple, som els qui l’hem de parlar i compartir. Això vol dir no canviar de llengua amb l’interlocutor al·legant que potser és una persona nouvinguda. Fer-ho no tan sols és discriminatori sinó que priva l’altre de l’oportunitat de fer-se seva la llengua. Però també és cert que com a parlants hem d’exigir els nostres drets a ser atesos en un comerç o un establiment turístic, en català. I quan això no passa, has d’esgrimir molta paciència i molta militància per preservar, per reclamar, per no enfadar-te i, a la fi, defensar un dret que no sempre és reconegut com a dret. I aquí entra l’àmbit de la política, que sí que és una responsabilitat avaluable. Han passat gairebé deu anys i podem començar a notar alguns dels efectes de decisions polítiques que es van prendre en el passat. Per exemple, el govern va tancar el 2012 el canal de programació juvenil 3XL al·legant que s’estalviava 12,4 milions d’euros. Lamentablement, tota aquella oferta audiovisual que es va deixar de prestar no va ser substituïda per cap altra veta de mercat. Potser no haver-lo tancat no ens trauria de pobres, perquè el Súper 3 (que també va perdre caràcter de canal) ha passat d’un share de l’1,7% el 2013 a un 0,6% el 2021. Podríem admetre, fins i tot, que la culpa no és de TV3 i la seva oferta. Que els usos canvien i els mitjans tradicionals no tenen tant pes. I certament, tornem a topar amb una trista realitat i una política de normalització lingüística a destemps. Segons els informes del CAC (2020-21), Netflix ofereix un 0,5% del seu catàleg en català; HBO, 0,1%; Disney Plus, 0,8%, i Amazon Prime, 1,3%. En canvi, Filmin té un 19% d’oferta en català. Les xarxes socials tampoc hi ajuden. Mentre més d’un 75% dels joves fan servir internet com a font de consum, en un món globalitzat i viral hi guanyen les llengües majoritàries que fan exponencials els continguts. El 80% dels joves catalans que obren un canal de YouTube ho fan en castellà.

Ara bé, és responsabilitat dels joves salvar la llengua? No. La responsabilitat és col·lectiva, és política i és social. Mentre els catalanoparlants ens calcem per fer el treball de camp, per quan una gran campanya com la del 2005 de la Queta que esperonava a donar corda al català? Qui no recorda aquella boca que saltironejava mentre deia “parla sense vergonya, parla amb llibertat. I per començar, parla en català!”. Ah, sí. També hi va haver debat de puristes sobre l’accent i si era prou pulcre... però potser seria l’hora de deixar d’escoltar els llepafils de la llengua i la preponderància d’alguns estàndards i pensar una gran campanya per recordar que el català és cosa de tots. I creure-s’ho.