Savi i bonhomiós
Amb en Pere Madrenys vam entrar a treballar a El Punt el mateix any, el 1985. Ell, amb el càrrec de redactor en cap i amb llarga experiència, i jo, com a redactor aprenent destinat a la Selva, encara que més endavant vaig ser un dels seus molts caps, tot i que en Pere sempre va fer una mica el que va voler i només reconeixia un amo (Joan Bosch). Vam tardar un temps a congeniar en aquella redacció farcida de jovent descarat, desacomplexat i sovint desinformat; al final sempre acabaves acudint a la saviesa d’en Pere quan volies saber alguna cosa de memòria històrica o el significat d’una llatinada, i mentre vaig estar en actiu de tant en quant li trucava per fer-li consultes. Era savi sense semblar-ho, molt punyeter i d’una bonhomia que es feia estimar. Sens dubte que en els seus anys en El Punt, els millors moments van ser quan feien el cafè amb el capellà Josep Casellas i la periodista i teòloga Míriam Díez, aleshores estudiant, i departien llargues estones sobre el bé i el mal. Junts tenien cura de la secció de Religió, que va acabar a Presència ja només amb la Míriam quan en Pere es va jubilar.
El vaig conèixer el 1978 quan era el corresponsal a Girona d’El Correo Catalán. A Llagostera havíem creat una associació de veïns, i quan li vaig trucar per explicar-li quatre coses em va demanar que l’anés a veure. Tenia molt clar que el periodisme s’havia de fer al carrer i que s’havia de denunciar allò que estava malament. No deixava res per verd (les seves entrevistes a la secció Repunt eren antològiques, amb preguntes avui políticament incorrectes) perquè venia d’un temps de secretismes, censures i dobles llenguatges i pensava que s’havien de dir les coses pel seu nom. El seu passat religiós, de membre de l’Opus Dei i d’enviat periodístic del Bisbat al Concili Vaticà II ens servia per intentar provocar-lo, però sempre s’escapava amb el seu somriure de murri, i no el recordo enfadat. En Pau Lanao em deia ahir que en Miquel Pairolí havia tingut llargues converses amb en Pere per inspirar-se en el magistral inici de la seva novel·la Cera. El mateix Pau recordava que Madrenys ha mort gairebé el mateix dia que Narcís-Jordi Aragó, que ens va deixar fa cinc anys un 22 d’agost. Ambdós havien nascut el 1932 amb un mes i mig de diferència, tots dos eren creients, es van casar i no van tenir fills, i havien dirigit la revista Presència i van ser membres cofundadors del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Del 1987 al 1993, Pere Madrenys va formar part com a vocal de les juntes de Girona que va presidir Aragó, i del 1995 al 2005 va ser el vicepresident, amb l’Enric Matarrodona de president. Com a capellà secularitzat va ser membre actiu del Fòrum Joan Alsina i fins que va poder va col·laborar en la revista El Roure i en les activitats del barri de Santa Eugènia.
