‘Du côté de la côte’

A la seva autobiografia cinematogràfica Les plages d’Agnès, Varda exposa una idea: si obrissin les persones, s’hi veuria un paisatge, que, en el seu cas, seria una platja. Posem-hi que una metàfora (quin paisatge ens representa o ens “mostraria”?) que em causa estranyesa. Durant la primera quinzena de l’octubre del 2011, de la qual recordo que va ser com si s’hi revifés l’estiu, Agnès Varda va ser a Girona com a professora convidada de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani. El 12 d’octubre, festiu, era entre setmana i ella va demanar que la duguéssim al mar. Caminant amb la Pepa i la Carme per la platja de Llafranc, ens va preguntar quin paisatge trobarien dins nostre. No vaig saber què contestar. Continuo sense saber-ho.

A la Universitat de Girona, Varda va fer un curs amb un títol molt revelador: El cinema posat en qüestió per una cineasta. És allò que sempre va fer inventant les seves regles amb cada pel·lícula, transitant lliurement entre el documental i la ficció, la realitat i l’imaginari, la naturalitat i l’artifici, la imatge i la paraula. Així va ser des del seu primer film, La Pointe Courte, que el 1954 va rodar en un barri de pescadors de Seta. Després, per anar-se fent com a cineasta, va assumir dos encàrrecs de l’Office National du Tourisme: els curts Ô saisons, ô châteaux, per promoure els castells de la vall del Loira, i Du côté de la cote, pel que fa a la Côte d’Azur. Hi va deixar traces tan personals que gairebé hi subverteix l’encàrrec. Comença mostrant el seu gust per les postals, però jugant-hi amb la ironia amb la qual sempre va capgirar tòpics, llocs comuns, estratègies publicitàries i imatges de la felicitat petitburgesa. Amb colors vius, presenta una Riviera grollera, sorollosa i, tot just era el 1958, amb platges superpoblades (mentre que algunes, com altres espais, ja només eren accessibles als rics) lluny del paradís promès pels catàlegs turístics. Tempta posar Du côté de la côte (A la costa) en relació amb un film d’un altre cineasta estimat. Demà: À propos de Nice (Jean Vigo, 1930).